Tag Archives: testimoni

Epidèmia de necessitats

Després de dues setmanes als camps de refugiats, em sento enfadada i una mica confosa. La situació és indigerible, tant emocional com psicològicament.
Vull compartir anècdotes d’aquests últims dies, per donar veu al que està passant aquí.

La Liora ve de Nova Zelanda, és experta en l’assessorament a mares amb nadons lactants. Quan hem pujat al cotxe m’ha dit “jo tinc quatre passaports, aquestes persones donarien el que fos per tenir-ne un, el món és molt injust”. I així és, les conseqüències d’aquesta guerra portaràn generacions de misèria i conflictes.

DSC01639

És tristament una prova més de quant lluny estem de poder prosperar com a humanitat. No ens deixen progressar a causa de decisions com les que han provocat aquesta guerra.

DSC01809
Una vegada sota control les malalties i l’abastiment de necessitats bàsiques…

Que queda?

Dones rentant roba a terra, homes organitzant “bandes”, amb tot el temps mort per a discutir-se i barallar-se. Nens i nenes soles que es barallen per qualsevol cosa sense que se’ls presti cap tipus d’atenció. Records de violència extrema i avorriment.

Arribem a casa, despres d’un llarg dia d’ajut. A l’apartament vivim juntes totes les dones de l’organització.

DSC01803

Una nit qualsevol piquen a la porta; és un home, es diu Hamid ve de Síria. Ens explica que viu a la casa del costat. Té un conill pelat dins una bossa a les mans. Ens demana si li podem guardar al nostre frigorífic, ens el passarà a recollir d’aquí a uns dies. Li guardem i li diem que torni un altre dia, amb la seva dona i els seus fills. I aixi ho ha fet. En Hamid ha aconseguit “ocupar” una casa amb la seva família, la seva dona i els seus dos fills. És un enginyer sirià. Ens explica que el seu fill està molt malalt. “Va caure una bomba sobre casa nostra, el nen ho va veure, i des de llavors no ha tornat a parlar”.
Se’n diu “mudisme selectiu”, ens explica la companya Mags, psicopedagoga de Zimbàbue, el nen ha decidit no parlar més.
Us imagineu quants nens i nenes hi ha que necessitin aquest tipus d’atenció?, i senzillament mai podran adquirir el suficient alè per tornar a aquest record i sanar a poc a poc la ferida emocional i intel·lectual que carreguen.DSC01814

Creiem que el podem ajudar. Des de llavors ve una hora al dia a fer teràpia amb la Mags.
Ell és molt afortunat, diem.

Afortunat?, més afortunat que tots els altres nens i nenes que estan aquí i allà.

El pare ens explica el que ha vist amb els seus propis ulls. El persegueix l ISIS, si el trobessin, el matarien, a ell i a tota la seva família.
A Síria tothom ens bombardejava, Rússia, Alamània, els Estats Units, els radicals islàmics”. Una de les moltes faccions de l’estat Islàmic que com la serp d’Hidra, és quasi imbatible.DSC01822
Ara són a aquí, gairebé no poden sortir de casa, si els descobrissin, els farien fora. Amb el rellotge amb compte enrere, el veiem sempre parlant amb els veïns, explicant-se, provant de trobar una solució, està exasperat.
“Iraq ja no existeix, han destruït el país”.

En Hamid i la seva família volen aconseguir un visat, els demanen 10.000 euros per cadascun d’ells. Els seus fills de 9 i 11 anys fa dos anys que no van a l’escola.

Aquestes històries ens les explica a casa nostra a les nits, quan tornem de treballar als camps i mentre estenem la bugada infantil i provem de fer-nos alguna cosa per sopar. I l’endemà sant tornem-hi, cap als camps, amb totes aquestes persones amb les quals amb prou feines ens arribem a fer entendre. Donem assessorament. És tot el que podem fer a més de banyar els seus nadons. És molt preuat aquí, per què ells no tenen cap mena de perspectiva de la situació, és massa, els supera.
DSC01800
Cada dia estan més lluny de tenir-la, els dies passen, i es degraden, els estats d’anim, les esperances i els cossos. L’educació també es degrada.
Les necessitats augmenten i es topen amb la inexistència d’organismes que articulin les necessitats que s’acumulen.
El vandalisme s’aguditza. Els joves adolescents estan començant a formar “bandes”.
Com prevenir i tractar la violència domestica?, queda molt lluny de l’abast. Com prevenir i actuar davant l’abús infantil? Com tractar el trauma? Són qüestions que afloraran sense espai per intervenir-hi, és senzillament inabastable.

“El Tercer Món no és una realitat, sinó una ideologia”, va dir Hanna Arendt en el seu estudi “Sobre la violència”. És una epidèmia, una epidèmia de carències a molts nivells. Carències que probablement carregaran tota la vida, i la vida de les generacions que els segueixen.

Aquest és el drama d’una situació provocada, una vegada mes, per decisions de cúpules de gobern, en aquest cas, a més a més, amb la major part de la població mundial en contra.
Allà on vagin es toparan amb l’hostilitat i la inoperància de la burocràcia. Què podem esperar per al futur d’aquestes persones i el seu entorn amb un present com el que travessen?

Pel que fa a mi, quan puc jugo amb els nens al “carrer” de davant. Me’ls pujo a l’esquena i hi dialogo a través de la dansa (que és el que faig principalment a Barcelona) parlar sense paraules. El contacte físic ens connecta, ens apropa i ens explica d’una altra manera.

El gest, la comunicació no verbal, és molt desenvolupada aquí, i des d’ella iniciem una dansa.

A través de la memòria física, que és sempre més gran del que la raó pot abastar, creant nous records, generant un tipus de vincle intim d’amistat.

Les vies i maneres de desenvolupar-se són molt variades, i aquesta és la meva via preferida. Sembla que des que ens parlem d’aquesta manera, ens entenem com amb cap altra.
Els adults se sorprenen forca, per als nens i nenes és parlar amb el seu idioma més familiar.

Seguim comunicant-nos,

DSC01791