Tag Archives: dignitat

Preguntes a l’aire

DSC01762

Avui he tingut el dia lliure. He anat al camp d’Idomeni, a repartir bananes de matí, aquest és un servei diari als camps.

Només arribar amb els cotxes plens de plàtans, era molt d’hora, però un grup de nens ens estaven esperant a la carretera, anaven corrent darrere els cotxes.

La meva sorpresa ha estat quan hem tret les capses del cotxe, ells DSC01754s’han abalançat sobre les caixes de plàtans, i era per omplir les bosses de repartiment i carregar-se-les a l’esquena!
Eren xicotets d’entre 6 i 11 anys. Efectivament, han anat amb nosaltres, repartint tenda per tenda a les famílies que a poc a poc s’anaven llevant. Teòricament, només hi ha bananes per als nens. Costa molt dir que no a les mares, als pares, als avis, malauradament, no n’hi ha per a tothom, arribem fins on podem.

Però tot i així, si l’haguéssiu vist! El nen que m’acompanyava, tan digne, tan honest, els-hi explicava ferm que no n’hi havia per a tothom, que nomes eren per als nens, així que em mirava i em preguntava amablement: que et sembla? tres? i molt decidit els hi donava als nens. Les mares ja ho saben, però proven de rebre’n per elles també, és clar, malauradament els-hi hem de dir que no. Cal una gran enteresa per dir que no dónes menjar a les persones veient la situació en què estan.

DSC01771

Però aquests “nos” estan plens de comprensió, d’enteniment, de respecte, de dignitat i d’empatia. Estan plens d’humanitat. Ambdós, elles i nosaltres ens mirem i acordem el nombre de bananes que pertoca, amb la mirada ponderant. Sabem que cal repartir, que malauradament és el que hi ha.

DSC01773

És tant humà el que es viu aquí! Les persones refugiades no insisteixen de més, comprenent assenteixen amb el cap. Són persones molt raonables, respectuoses, sabies.

Més tard, mentre pentinava a una nena, ella em provava d’explicar, el que havia vist a Síria, era molt dur escoltar-ho d’aquella veu tan pacient i madura. Ella veient que no l’entenia, s’explicava, “aquí estem molt bé, aquí molt bé”. És sorprenent agafar perspectiva, i entendre que allà d’on venen no té res a veure amb el que hi ha aquí, és un pas intermedi cap a una vida millor. No cal que us expliqui que els records d’aquests nens són quelcom que mai no hauria d’haver succeït.

Ens acomiadàvem, des de la distancia ens cridàvem molt fort, “I love you!” i ho deien de debo. No se quantes vegades ens hem abraçat abans d’acomiadar-nos.

Una mica de context:

DSC01783

Grècia és un país molt afable, i càlid, els grecs son gent molt pacífica. Les carreteres, els petits poblets, són plens de caminants i visitants, àrabs, kurds, també de voluntaris d’arreu. L’ambient és d’aparent bonança i generositat. Sembla que aquesta injecció està fins i tot reactivant l’economia d’aquests pobles. Però què hi ha darrere d’aquesta aparent normalitat? Hi ha un gran conflicte latent, i moltes preguntes sense resposta. Ara els restaurants són plens, les botigues també, les organitzacions compren quilos de menjar per abastir a aquestes persones. Però tots saben que és una situació temporal, les persones locals saben que això canviarà aviat, que els voluntaris marxaran i quedara el problema per resoldre. Les multituds s’estan dispersant. Els grecs locals estan dividits, tenen por de malalties que es puguin propagar quan les temperatures pugin. Als camps no hi ha ombres, tenen por que s’instal·lin als pobles i a les ciutats. I es generin tensions violentes, algunes persones als pobles pensen que hi pot haver una guerra civil, els probables xocs culturals i religiosos… Temen que la tensió augmenti. Els grecs han fet grans esforços per frenar el xoc dels immigrants durant els primers mesos, la situació econòmica als pobles és precària. Tenen por de quedar-se sense feina, és una qüestió complexa. El govern grec resta també a l’espera, aviat hi haurà eleccions.

Es genera una gran inquietud, la passivitat de les decisions polítiques, està impactant sobre les vides d’aquestes persones, causant molta frustració. Hi ha tensió quan les refugiades s’apropen als pobles. Un noi em diu que molts locals es pregunten per què han volgut fer tots la mateixa ruta creuant el Mediterrani, arriscant tantes vides per arribar a Grècia, en lloc d’intentar travessar Turquia per arribar a Europa a través de Bulgària. D’altres homes grecs reclamen que s’haurien d’haver quedat a lluitar per les seves ciutats. És clar que estan perdent la paciència.

Mentre estant, això és el que esta passant, milers de persones i vides estan en joc.

DSC01757

Un noi sirià que parla un anglès impecable ens fa de traductor al camp d’Eko, té 18 anys, és un noi molt ben plantat, ve de Síria de la ciutat d’Homs de la qual avui no queda res. La majoria dels seus coneguts han mort. Ell es mostra sempre molt voluntariós i somriu tota l’estona. És artista i m’ensenya les fotos que ha fet, les ha penjat a internet, es veu la ciutat d’Homs plena de runes i de fum amb un avi assegut a terra en primer pla.

Més preguntes, més respostes, totes elles insuficients quan parlem de vides d’éssers humans. Vides trencades i incertesa arreu.

Tema important:

Han arribat a l’ONG dues dones que parlen àrab, són excel·lents llevadores una escocesa i l’altra estatunidenca, les dues viuen als Emirats Àrabs. Parlaré més endavant en relació a la violència obstètrica que s’està practicant sobre les dones embarassades dels camps. Hi ha molt a dir.