Fins a una altra

Mireia i Rosa Grau Puncernau, de Barcelona, seguiran donant informació de primera mà.

Estic molt il·lusionada de saber que tindrem una font d’informació de qualitat i confiança a través de la qual, podrem continuar sabent què està passant ara mateix a Grècia amb moltes de les famílies que fugen de la guerra i que volen entrar a Europa.

La Mireia i la Rosa n’informaran a través de “Dels Ulls Enllà” durant la seva estada d’aquest mes d’Agost.

https://delsullsenlla.wordpress.com

De la mateixa manera, voldria esmentar “Latidos” que és el nom del treball d’art performatiu que vam portar a escena el passat 17 de Juliol a La Floresta Pearson, Barcelona. La peça se centrà en diversos punts de vista respecte a la situació dels Refugiats a Grècia, i fou interpretada per Jesús Borra ArtoHoracio GanemUrko AlcaideLounes BoudjemaMati MoonTito MusicMaarten Steurs i Zoé Galinsoga. Tots agrupats en el Colectiu La Mueca Cóncava.

Després de la presentació vàrem recaptar fons per a les persones refugiades. Aquests diners viatjaran demà en mans de les germanes Grau Puncernau, que treballen a l’organització Stop Mare Mortum, i elles en seran les encarregades de decidir en què s’invertiran. La Mireia i la Rosa Grau Puncernau són dones amb una molt bella sensibilitat i n’estic segura que ens la transmetran a través de les seves paraules.

Aprofitant aquest gest de confiança, i tot i que sempre ens agrada partir-ne com a base, jo vull expressar i agrair la comprensió de moltes de les persones que heu fet donacions a través d’aquest Blog al llarg dels mesos d’estada sobre terreny.
Tenint en compte que moltes vegades és difícil i/o delicat, i que en algunes ocasions, alguna de vosaltres no heu rebut cap missatge justificant de la inversió. M’hauria agradat fer una tresoreria més precisa de la meva estada. Mirant-ho amb perspectiva extrec que val la pena justificar aquestes inversions més formalment. Personalment jo vull incorporar l’aprenentatge per a una propera vegada.

Reflexiono també sobre els diversos vessants que es podrien millorar d’aquest blog i de la gestió del projecte.

El més important és, per a mi, agrair l’interès i la solidaritat de moltes persones que han donat suport a la iniciativa de molt diverses maneres; Amb les traduccions d’articles, el contacte amb altres mitjans, les donacions de fons, el suport personal… és espectacular veure tota aquesta acció i sense vosaltres tot això no hagués estat possible.

En resum, la valoració és molt positiva. I la meva sensació és que sí que hi ha esperança en l’ésser humà. Mirant-l’ho des d’aquesta cara del políedre que anomenem realitat. Per aquesta raó us vull donar també les gràcies.

Continuo aprenent de tot el viscut i sempre reflexionant per a seguir creixent i millorant.

Moltíssimes gràcies a tots i totes, de part meva i de moltes persones més.

No deixem de seguir de prop les vides d’aquestes persones, i continuem donant força als seus desitjos, objectius i somnis.

Amb molt d’amor,

Fins aviat,

Zoé Galinsoga heartinhands.org

13177087_773060799498130_5224668097909891965_n
L’equip amb el qual he estat treballant a Grècia

Conseqüències dels conflictes armats

Per altra banda, demà començarà el curs sobre Conseqüències dels conflictes armats, que organitza la Universitat internacional de la Pau . Durarà tot el cap de setmana i es durà a terme a Sant Cugat del Vallès (Centre Borja).
Aquí en trobareu tota la informació.

http://www.universitatdelapau.org/Home/_H4QS29qxa71K4gEMDbwD8G7R5RT3mEniaofqNDqsfaGUl2gzTqM06w

Continuem parlant-ne,

Migracions, refugiats i cooperació internacional

Sento informar tan tard del meravellós curs d’estiu de la Universitat de Barcelona en el que participo i on es tracta en profunditat la situació de poblacions refugiades d’arreu del món.
Des de les vivències de dos guerrillers Tupamaros, fins al conflicte de Bòsnia, Guatemala, Colòmbia o Grècia.
http://www.ub.edu/juliols/curs-estiu/migracions-refugiats-cooperacio-internacional

Es tracta de quatre dies que varen començar dimarts dia 4 de Juliol amb un programa molt complet coordinat per la Universitat de Barcelona en el qual ponents convidats de diversos països han parlat de la situació dels refugiats arreu del món, de primera mà. El programa acaba demà dia 8 de Juliol a les 14 h.

Sento molt avisar tan tard, si encara teniu l’opció d’assistir, demà serà l’últim dia, que començará a les 9:30 h amb la ponència de Phillip Naucke, investigador en Philipps University of Marburg (Alemania). Seguidament a les 12 h, hi ha programada la ponència on parlaré sobre els camps de refugiats a Grècia i la meva experiència dels últims dos mesos de treball sobre terreny.  La meva ponència es titula “Refugiats a Grècia. Un poble, una família” i  entrarem en profunditat prenent com a eix la situació de la dona refugiada, el seu espai, les seves preocupacions i els seus desafiaments. Des d’aquí abordarem la delicada qüestió familiar. Ens servirà per fer-nos una idea de com viuen les famílies dins d’aquest context provisional que són els camps de refugiats.
Acabaré convidant a reflexionar plegades sobre possibles solucions, partint d’aquesta perspectiva però fent referència a diverses iniciatives que han nascut aquí a Espanya, com la liderada pels ajuntaments de Madrid i Barcelona, “Welcome Refugees“. Sempre amb l’ànim de dibuixar plegades aportacions per a aquestes propostes de solució del conflicte.

El curs té les portes obertes a totes aquelles persones que estigueu interessades a seguir la situació actual dels refugiats a diversos llocs del món.
Disculpeu de nou per no ser a temps de tot, i tot i així, espero de tot cor que ens vegem demà a la sala del curs, o les setmanes vinents a través de les pàgines d’aquest blog, per seguir comentant i compartint el que s’ha parlat al curs.

Tornada dels camps de refugiats

Ja he tornat a Barcelona. Em costa aterrar, mirar el que he deixat enrere i entendre que segueix allà, exactament igual que quan jo hi era i encara podia fer alguna cosa. Em cal continuar escrivint, la informació s’anirà integrant, però a poc a poc. És molt dur, mentalment, psicològicament, és complicat, fins i tot tenint el millor dels suports i companyia…

Tot i així, m’agradaria compartir algunes reflexions, extretes de la mateixa experiència als camps. Aquestes reflexions m’ajuden a entendre millor el que ha passat i continua passant als camps del Nord de Grècia.

Penso que la història ens recorda que crida per un canvi en la de comprensió de les responsabilitats. El canvi consistiria a confiar en el poder i la capacitat dels milions de persones que estan interessades a resoldre aquesta situació. Acceptant que som aquestes les úniques immediatament capaces de donar resposta a la situació de les persones refugiades amb dignitat.

Segons la iniciativa impulsada per Ada Colau, es tracta de desenes d’ajuntaments només a Catalunya que estarien disposats a rebre una família, amb tot el que comportaria.

És per tant únicament una qüestió de tàctica política. És aquest un dels casos més obvis, i per tant en els quals es fa més palès, quan poques estructures hi ha que sostinguin el benestar de la humanitat.

Per altra banda, l’espontaneïtat de l’organització transversal de solidaritat, actora principal en aquest conflicte des de l’arribada dels refugiats l’estiu de l’any 2015, ha demostrat capacitat per digerir i transformar el conflicte en una oportunitat, una oportunitat de començar a resoldre els conflictes d’una altra manera. Més humana, més constructiva, més coherent.

En termes pràctics, aquesta nova possibilitat s’ha vetat. Aquesta és la història del que ha estat a punt de ser. Ara les refugiades s’estanquen en camps a Grècia a Alemanya, a tot Europa, anònims, no més que números, i en mans de policies, burocràcia, exèrcit.

He de confessar que m’agradaria molt veure als governs fer un pas enrere, deixar que passi. Tot posant-se al servei d’orquestrar i oferir. El que seria sens dubte un intercanvi de confiança per part seva, de tornada als qui haurien de considerar ciutadans capaços. Una relació de confiança en les dues direccions. En lloc de témer als qui els tenen odi, marcant els següents passos de la història, confiant en els qui els volen rebre.

Algunes dades, en aquests mesos d’ençà de l’inici de l’èxode, hi ha hagut donacions immediates com per abastir dues vegades la població de refugiades a Grècia en materials de primera necessitat, desenes de milers els voluntaris i donants que han actuat amb coresponsabilitat, agilitat i eficàcia.

Les persones i la seva capacitat de mobilització han demostrat que poden molt més del que han arribat a assolir les institucions. Seria un magnífic senyal d’humiltat, humanitat i salut democràtica reconèixer-los-ho i tenir-ho en compte per a integrar-ho.

És un repte sense precedents, però és que el precedent al qual no vull ni referir, i que dolorosament ens mira de reüll, és tan esgarrifós, que val la pena mirar d’inspirar cap a un altre camí, i provar, confiar en la humanitat, i en la sòlida pau ciutadana que es manifesta quan es parla de solidaritat. Jo, després del que he vist, hi crec plenament.

En canvi, estem a punt d’entrar en la completa foscor d’una Europa silenciosa, mentre es cuina a càmera tancada el Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP), mentre les dretes pugen amb força, la por es contagia com un virus, el mal, “banal”, s’exten per la superfície.

Ara cal confiar en la llum, més que mai. Cal confiar en l’espontaneïtat, enemiga del control i de la por. Fèrtil, vital, creativa i constructiva.

Això és el que han talat, traslladant a aquestes famílies, als camps militars. Als polígons grisos i oblidats hi maten el temps milers de persones.

Jo em quedo amb una última anècdota, amb les cares d’uns quants senyors quan vaig arribar al camp per un forat de la reixa. En veure’m exclamaven “A Barcelona! Milers de persones estaven al carrer ahir amb cartells! Parlaven de nosaltres!” Allà estan sols! Ho sembla! I no és així! Era espectacular agafar perspectiva i veure.

El dia anterior hi havia hagut la manifestació a Barcelona. Els havia arribat a través de les xarxes socials, i de sobte, en els seus rostres, hi havia molta més llum. La magnitud del que estaven vivint, del que eren protagonistes, en adonar-se’n… Era molt gran.

Tots podem intervenir i canviar la història, la història s’escriu cada dia!

Sabent que el full de ruta s’ha de traçar, doncs, sobre la marxa. Aquesta “improvisació”, tan menystinguda en el sistema capitalista, pot tenir unes conseqüències sorprenents i donar-nos lliçons sobre la vida, que lluny de poder ser controlada i classificada, s’expressa més complexa i s’escapa pels cantons dels punys tancats. Malgrat les nostres maldestres obsessions de manipular-la i dominar-la.

No esperem actes d’humilitat, per desgràcia, en aquest món de prepotències mundials. Res més lluny de la realitat humana. Però nosaltres i la nostra llum seguirà creixent, si ens hi dediquem, i també en podrem observar els resultats i les dinàmiques. Tant si fem com si no fem. Tant si tanquem els ulls i els llibres! Com si mirem, comprenem i actuem, ho observarem.

“Les coses no s’han de dir, s’han de fer, perquè al fer-se, parlen soles” va dir Woody Allen.

Per últim, m’agradaria molt citar a la lúcida escriptora Paloma García Picazo en un fragment del seu llibre Teoría Breve de Relaciones Internacionales*

“En el cajón de sastre que es eso que se llamó, con empacho, Tercer Mundo, entraban sociedades, naciones, pueblos y culturas tan dispares como la vieja China o la milenaria India, junto a las comunidades indígenas de medio mundo -desde Oceanía hasta la Amazonía, desde el África Austral o Central hasta Alaska o Groenlandia- o el vastísimo mundo árabe, musulmán o no, por poner sólo algunos ejemplos extremos. ¿A qué se debe tamaña miopía semántica?”

El tercer món és un invent. El Tercer món no existeix. És mentida. Al nostre planeta hi ha cultures i països tant variats, rics i diversos com la vida. I és clar que hi ha algú a qui interessa dirigir forces aniquiladores contra segons quins territoris, i reduir a cendres la diversitat de la vida, també hi ha qui ho sap i participa, més o menys conscientment d’això, i per tant es converteix en un més de l’engranatge, del mecanisme d’ofegament i destrucció de la vida. Al marge de les conseqüències humanes, naturals, i sobretot malgrat elles, o directament amb aquest objectiu.

Per buscar el precedent d’aquest cas que ens ocupa, valdria mirar enrere, no pas a Alemanya sinó per a citar un exemple a Llatinoamèrica, tenim molt a aprendre del seu sistema comunitari i de cooperativisme tan desenvolupat, on els immigrants de ben segur que serien rebuts d’una manera molt diferent.

El nostre futur està en mans de les persones, sobretot des que tenim entre nosaltres les xarxes socials globals per articular-nos en massa i amb efectivitat, sense perdre de vista la vida.

*Paloma García Picazo “Teoría breve de relaciones internacionales”, Tecnos, 3ª edición, Madrid, 2009. pág. 121.

Sóc Zoe Galinsoga escrivint des dels camps de concentració del nord de Grècia. Ens hem desplaçat des d’EKO Camp als nous camps gobernats per l’armada militar als voltants de Thessaloniki.

Acabem d’assentar les nostres instal.lacions al camp S.K Market a Kalechore. Preparem la instal·lació també a un dels camps a Sindos.
Som una de les molt poques organitzacions que tenim permís per a treballar als nous camps de concentració, gràcies a l’esforç de les nostres coordinadores. Aquest és un fet molt greu. Es necessita una gran organització per entrar.
Només som 4 voluntàries en total, per a un camp de 800 persones. La major part d’elles nens i nenes.
Set soldats seuen en taules de pícnic sota l’ombra d’un porxe, les refugiades s’asseuen als centímetres d’ombra que projecta el seu porxe.
BUS13392247_277812682608509_6190151372964334122_o
Fa dos dies que han desmantellat EKO Camp. A la matinada, sense informar a cap de les organitzacions. Han donat a les famílies (2.500 persones) una hora per deixar la seva casa de tres mesos ençà, sense previ avís, i traslladar-les, a un polígon industrial sense aigua corrent.

En arribar, les famílies van començar a escriure’ns una gran quantitat de missatges, estaven atemorits.

La mateixa nit un grup de nazis grecs organitzats han aparegut a la reixa del camp, desvetllant-los entre crits i llançant-los rocs.
ABDULAZEEZ
Al camp al qual m’han destinat no disposa d’ombra a l’exterior fora de la marquesina de l’edifici on s’apilen les tendes. Durant el dia s’asseuen amuntegats als centímetres d’ombra que projecta aquesta.
Avui una dona ha tingut un atac de cor a la tenda, no hi havia cap doctora.

Els nens i nenes juguen sota el sol i sobre l’asfalt amb els cubells d’escombraries, per què no hi ha cap altre objecte en tot el recinte.
Estan envoltats de polígons industrials abandonats. No tenen accés a internet, al corrent ni a menjar fresc.
Els residus i les aigües fecals s’acumulen a la superfície. No hi ha clavegueram.

Abans de plegar, una velleta ha entrat a la tenda. En veure’m, tot i que no em coneix, s’ha posat a plorar desconsolada. Li he fet un massatge.

Moltes dones venen a la nostra tenda a plorar.
En acabat m’he assegut a una vorera a respirar. Una nena s’ha assegut al meu costat, s’autolesionava amb una agulla de cosir.

Hi ha senyals de S.O.S molt greus.

Ajuda si us plau!

Totes les fotografies són d’Abdulazez Dukhan #‎through_refugee_eyes‬

Ara mateix

Ara mateix parlant amb en Petros de Proactiva a casa nostra.

Veient des del balcó els autobusos militars passar en direcció a EKO Camp. Sentint que estem al límit d’aquesta situació, i sense poder fer més que estar allà amb ells, amb aquest sabor tant amarg en tot el que fem. Sentint que no sabem què els espera, sentint que mereixen el millor. Sabent que els camps de concentració estan plens de famílies, milers i milers de persones. Què els-hi podem dir?

Aquí la sensació dins les tendes és de 40 graus. A pocs quilòmetres hi ha un dels camps més grans del país, Kavala, on hi ha al voltant de 4000 persones. Hi ha desenes de camps al voltant d’aquesta area, la gran majoria d’ells no tenen suficient aigua ni menjar. Lavabos químics i insuficients, insectes de tota mena, i les persones es queixen i protesten de que hi ha moltes serps a tots els camps on he anat. Estàn en unes condicions higièniques inhumanes.

En Petros ens ensenya els videos dels rescats al mar, ens explica que no es planteja res més que el que passa a cada moment.

Nens i nenes, persones grans, dones i homes que venen de la guerra més salvatge, després, bots que naufraguen a mitja nit dins el mar, i ara aquí. Amb aquestes històries ens llevem i ens posem al llit. I l’endemà només pensem en encàrrecs aquí i allà per anar tapant forats, un medicament a aquesta tenda, una maleta, unes sabates de la talla 42 per aquell senyor.

Mentre estant, ara mateix, colecten donacions per a bosses de cadàvers que demanen des de l’hospital d’Alepo a Síria.

Al camp, la benzinera té tot el dia la tele encesa amb el canal Al-Jazeera, runes, bombes, morts. Són les seves famílies, els seus amics i amigues, les seves ciutats. Refugiats que mengen l’entrepà, el mateix entrepà que reparteixen cada dia i que ells ja llencen perque MSF no canvia el menú des de fa mesos.

Aquest és el dia a dia aquí, mentre esperen respostes.

Nova etapa

DSC02010    DSC02022

Aquestes són la classe de coses que no es poden substituir.

La nostra companya Zerzabel, traductora d’NPI, palestina i síria, ens diu, que per més que hagis vist de tot, mai t’acostumes a perdre un amic, una relació. Aquí això és un constant de relacions que es teixeixen i que s’estreten quan van passant els dies.

Sembla obvi però no ho és. No hi ha punt de comparació. En aquest cas, l’anarquia jugava molt a favor d’aquestes famílies. Una anarquia internacional en un no-lloc, en mig d’una natura bella i amb la llibertat de caminar fins al poble més proper. No es poden comparar, en aquest cas, amb el què són alguns dels camps militars, on alguns passaran més d’un any. Els militars tenen ordres de no col·laborar amb els voluntaris internacionals ni amb els refugiats. Ens tracten malament. No ho farem, no els deixarem aquí. Heu de seguir venint, hem de seguir aquí amb ells.

Jo i moltes persones més estem estem arribant al final de la nostra estada, però aquest relleu és imprescindible, perquè fa tota la diferència.

Jo ja començo a fer un procés de “resset” progressiu per a poder desprendrem d’aquesta realitat tan profunda i seguir treballant pels drets i les llibertats. Però l’experiència sobre terreny és meravellosa. Us recomano que si sentiu que heu de venir, no ho dubteu. Estic segura que aquí és on heu d’estar. Mai havia tingut la consciència tan clara de saber que estic fent el que he de fer. Us convido que feu el mateix que jo, que vingueu, experimenteu i expliqueu el que viviu. Aquesta és una experiència inoblidable que ajuda a entendre el món. Que ensenya sobre l’amor, la llibertat, l’ésser humà i sobre una mateixa.

I no els podem deixar aquí.

Ara, abans de començar la descompressió, hem gravat un vídeo amb el company Joan Carles en el màxim punt de consciència i també de ràbia, per canalitzar-la, com a detonant de la memòria, en aquest punt. La consciencia és traïdora, a vegades ens impedeix veure l’origen de la nostra misèria. Aquest n’és el nucli. Podem percebre la realitat d’una manera en la qual no aprofundim en allò que ens està passant, en allò que ens està afectant i en allò que impactarà sobre les nostres vides i que ja ho està fent. Ens ho trobem de cara, el conflicte està a cada barri perifèric, a cada carrer de les grans ciutats, l’arrel de les desigualtats comença aquí, en la consciencia. La falsa percepció de quelcom que no és aliè. Que és inherent. L’adaptació. Ens preguntem què ens passa, per què ens sentim buits i és que hem tancat els ulls al lloc on s’origina la realitat, a la consciencia.

Situació impossible

Fa gairebé un mes i mig que treballo als camps de refugiats del nord de Grècia. L’organització amb la qual treballo es diu Nurture Project International. Està integrada per dones voluntàries de tot el món que van i venen per períodes curts de temps. La majoria d’elles són llevadores i assessores de lactància.
Als camps és “llancen” quilos de pots de llet en pols, com històricament passa a molts països d’Africa, concretament amb la marca Nestlé.
Les dones s’habituen al consum d’aquests productes i sovint perden la capacitat i la voluntat de produir llet materna.
En situacions d’extrema pobresa s’ha convertit en un hàbit sota sospita, que genera un tipus de malnutrició amb seqüeles de per vida.
La llet materna, és un fenomen natural absolutament fascinant.
Les dones són capaces de produir llet de la millor qualitat fins i tot quan elles mateixes no estan obtenint aliment suficient, és una condició de la naturalesa per a garantir la supervivència.
La composició de la llet materna té la facultat de canviar en funció de les necessitats que presenta cada nadó. Fins i tot quan es tracta de bessons, cada pit pot generar una composició diferent i anar variant per les diferents necessitats de l’un i l’altre.
La substància varia naturalment de composició al ritme del creixement del nadó proporcionant a cada etapa els nutrients corresponents a les necessitats.
És una de les característiques del sexe femení, donaran del seu cos per al nadó fins i tot quan no en tenen per elles.
Aquesta informació és la que repeteixen incansablement les meves companyes cada dia. Tot i així, les mares sovint continuen alimentant amb el preparat. Sovint sense ni tan sols dissoldre en la quantitat adequada d’aigua, sovint fins i tot sense accés a aigua de bona qualitat o aigua potable, sovint sense poder mantenir nets els recipients amb els quals donen als seus fills aquest aliment.
Es converteixen en “addictes” a aquest producte, ja que una vegada una llauna arriba a les seves mans, és molt difícil que deixin de donar-los-hi, i sovint perden la producció natural de llet que és molt difícil de recuperar, sobretot en contextos d’estrès.
Fins i tot sabent que quan comencen a donar-los-hi, ja no poden parar i que queden dependents de trobar subministraments allà on sigui que es trobin, i de pagar els caríssims preus d’aquest producte, quan no tenen gairebé recursos econòmics. La companya Elena que ha treballat a Tanzània, ens explica que allà una llauna de 500 g té el preu equivalent a la meitat del sou mitjà mensual en aquesta regió.
L’alletament es pot donar mentre es viatja, no requereix desinfecció ni envàs i és un perfecte medicament per la majoria de malalties menors que pateixen els nadons.

La meva tasca fins ara ha estat encarregar-me, juntament amb un grup de dones meravelloses, de la tenda de bany de nadons. Banyem entre 24 i 35 nadons al dia quan les condicions són normals.

El camp al qual estem assignades fa dies que es troba en una situació impossible. La d’una imminent operació militar de desallotjament sense data concreta ni informació de destí dels seus habitants.
Les famílies es troben en un estat d’estrès enorme. És una tortura psicològica, que se suma a tot el que ja han viscut aquestes famílies. Durant les hores de sol estem per sobre els trenta-cinc graus de temperatura. Hi ha persones que cauen com a mosques desmaiades.
A causa del temor i la inseguretat que genera aquesta situació, moltes famílies decideixen emprendre el suïcidi de sortir del camp amb els nens caminant per intentar travessar la frontera a peu o pagant xifres astronòmiques a taxistes o màfia. Quan els enxampa la policia els emmanillen davant els seus fills i els tornen al camp, completament commocionats. Les altres famílies ho veuen, augmenta la tensió.

Fa dos dies que ens han obligat a desconstruir les nostres instal·lacions per l’evacuació del camp. Seguim anant-hi i banyant als nens en tendals improvisats. La situació és insostenible i ja només esperem que desallotgin, per què aquesta s’ha convertit en la nostra única opció.

Fins aviat,

Aquesta és l’entrada que vaig escriure ahir, abans de veure el que he vist avui. La publico perquè entengueu el caotisme i la paranoia de la situació. Avui he visitat un camp militar, el que he vist i sentit allà, no és agradable de sentir. Em sap greu haver de donar les més males noticies, escriure aviat.

Anècdota

No m’estranya que s’exasperin malgrat la seva infinita paciència.
Avui em costava allunyar els nens del foc, no tenia ni prou energia…DSC01979
Voleiant per terra ha arribat un paperet escrit en àrab. L’he collit i l’he guardat.
En Rafat, que sempre ens ajuda a portar l’aigua de la font, passava per allà i li he preguntat que de què es tractava. S’ha assegut al meu costat. S’ha posat a llegir, amb un somriure compassiu. Amb les mans i el rostre, tot llegint en veu alta s’ha començat a explicar. Em deia, “Muhàmmad, (em mira comprovant que se de que parla, jo assenteixo somrient), va dir que tots ens hem de parlar, si cridem, no ens entendrem. Diu que tots els pobles són amics”. M’ha mirat, comprovant que l’entenia, i ha prosseguit explicant-se, “Espanya, Alemanya, Portugal, Itàlia… (amb cara de complicitat) Tots els pobles són amics.”
Era una pàgina de l’Alcorà, la pàgina estripada d’una edició de butxaca. Una pàgina que potser algú, de tant llegir-la, havia decidit regalar-la a algú altre, que potser no estant-ne tant interessat l’havia llençat, o al cap a la fi, potser simplement l’havia oblidat en algun racó i el vent l’havia fet volar… El cas és que sí, jo, sota la xafogor del tendal i el foc, sempre amb les cassoles i els cubells d’aigua, també estava pensant en el mateix…DSC01972

Un poble per a una família

Avui al camp d’EKO quan sortíem de la haima de la Rima, ens hem creuat amb un cotxe que duia una càmera incorporada al sostre. Estava recorrent i filmant tots els racons del camp. Era un cotxe oficial… Tothom es preguntava, Què volen fer?DSC01925
El camp d’EKO és ja com un petit poblet. Igual com ho era Idomeni, però diferent.
Hi ha una escola dirigida per una mestra síria i un espai infantil de joc. Una cuina gegant en la qual cuinen refugiats kurds i àrabs. Un preciós saló de bellesa construït i organitzat completament per dones àrabs. Les tendes d’Hammam per a nadons i l’assessorament i acompanyament en la lactància i l’embaràs, on es fan classes setmanals i hi ha grups de suport integrats per dones kurdes i àrabs.DSC01968
Les tendes estan ja molt ben isolades i instal·lades… Les famílies comencen a aixecar el cap.
Feta de bons records, d’amistat i de treball de cooperació entre totes, la història d’aquest camp ja és una realitat per a totes elles. Què volen fer?
DSC01936  DSC01929
Com ja sabreu, el camp d’Idomeni l’han desmantellat. Els volen seguir movent d’aquí cap allà desfan la seva identitat, la seva integritat es devilita cada vegada que han de començar de nou.
DSC01967

DSC01867Aquesta terrible crisi ha estat causada per la falta de voluntat política i la seva total irresponsabilitat davant les vides d’aquestes persones.
Els organismes europeus han demostrat ser inorgànics, freds, rígids i cruels.

I em venen al cap pensaments com per exemple Un poble per a una família.

Consisteix a generar una xarxa de pobles disposats a acollir a famílies refugiades. Cada poble es podria responsabilitzar d’assimilar a la família que acull. Facilitar-li la formació que necessita per integrar-se amb la comunitat, d’inserir als adults en el mercat laboral local.

Al mateix temps, tots els pobles acollits a la iniciativa podrien ser coordinats per una organització que s’ocupés de facilitar la correcta assimilació de les famílies, on els pobles podrien compartir les seves experiències, i posar en comú els processos de tràmit legals fins a obtenir la documentació definitiva per a tots els membres de les famílies.

Com és possible que ens maltractin d’aquesta manera? Per què no tenen en compte tot l’esforç que ja estem fent, com a punt de partida?

La vida no és això. Aquí el que veiem són humans, famílies, unitats de sentit, rostres agrupats, amor i voluntat. Les fotografies tristes, les notícies dramàtiques ocupen tota l’atenció, però només són un u per cent del que passa aquí, el noranta-nou per cent són moments plens de sentit, solidaritat i treball cooperatiu.
DSC01985
La nostra historia està pintada de negre i no es valora el que es fa al marge de la tecnocràcia, simplement perque volen exercir una única forma de control, la força militar i l’estructura dels interessos per sobre de tot el demés, per sobre de la vida.

La vida no és això. El que hi ha aquí són humans, famílies, unitats de sentit, rostres agrupats, amor.

Per què no podríem continuar aquesta impressionant cooperació internacional espontània fins a portar-la a l’ultim terme d’integració normalitzada i no traumàtica? L’espontaneïtat no te valor? Només la forca, la imposició de criteris per interessos i el control són segurs? Que hi ha més segur que la seva pròpia dignitat tan ben acompanyada per tantes persones de tot el món? Ja prou que la resposta a aquestes preguntes sigui “perquè no volen.” I nosaltres? I nosaltres què volem? Si deixem que decideixin per nosaltres els estem dient que no som capaços de decidir. Des d’aquí diem, no volem anar als camps militars. Ni a viure, ni a treballar, volem quedar-nos aquí fins que aquestes famílies trobin una llar definitiva.

DSC01955
No seria més maca una història escrita per les persones en lloc de per les decisions estratègiques preses des d’uns despatxos?
Podríem promoure una proposta com aquesta? En l’era de la informació si que és possible. Per què no evoluciona la història al ritme de la tecnologia?
 Per què no canviem el color de la història?