Dancemos!

Había algo en la manera en que observaban aquellos jóvenes el vídeo que les mostraba… era la coreografía de Angels Margarit, concretamente de la pieza “Larandland”. Había algo de una escucha agudísima, una sensibilidad extrema en captar aquella danza extraña…
Y, para mi placer, ni siquiera se reían nerviosos o por vergüenza cuando, los cuerpos de un hombre y una mujer se tocaban en el contacto completo, entre cualesquiera miembros de esos dos cuerpos que se fundían… No os imaginais cuan precioso fuera ese silencio, esos minutos en que tres jóvenes bailarines árabes, observaban en la pequeña pantalla, aquella danza imposible, que en la remota infinitud de ese silencio, podían experimentar con su eterna alma…

Fotografía de internet pieza “Larandland” de Angels Margarit.

Unas palabras impactantes me sacaron de este encanto, eran de otro joven, él no practicaba la danza, “si bailas así en Palestina te pueden matar”, dijo.

En ese momento lo importante no era la violencia, ni la diferencia entre lo que sí y no “se puede”, sino lo que sí había en común; la observación neutral, de una enorme apertura, tan característica del alma.

Han sido cuatro intensos días de intercambio, en que hemos estado muy juntos. Durante la mañana, la tarde, la noche… nos hemos sentido muy conectados. Ha sido un intercambio de danzas pero mucho más allá de la forma, lo que hemos intercambiado ha sido la naturaleza de nuestro espíritu. Los espíritus de nuestras danzas se han encontrado, se han conocido, se han hablado.
Llegada la noche, en la habitación del Hostel, repasaba cada vez los ejercicios en busca de una pista que me señalara una buena manera de aproximarles la danza postmoderna.
Escogí este vídeo para darles algunas referencias. Pero no sabía como se lo ivan a tomar… Después de mucho buscar,

finalmente la obra de Àngels Margarit, concretamente la pieza “Larandland”, fue una composición que me encantó, y la escogí por significativa, por neutral, y por básica. Me llamó la atención la gran organicidad de la composición, y me llevó a pensar en la relación entre el paradigma de la ciencia y el surgimiento de la danza postmoderna.

Los países como Palestina están lejos de este paradigma y me pareció enormemente valioso que existieran las diferencias.

Fotografía de internet, pieza “Larandland” de Angels Margarit.

El vestuario, era apto para las sensibilidades del público árabe. El contacto entre los bailarines sucedía de una manera ligera, vacía de información que facilitaba que fuera entendida de una manera abstracta.

En la propuesta que les quería acercar buscaba la cualidad de la pereza, en el movimiento, en la coreografía. La combinación entre elementos repetitivos y simétricos.

Ellos me acercaban la danza “Dhabka” folklórica de Palestina. Es una danza muy bella, que se basa en el paso del salto y el juego de pies. Y donde el contacto con los demás sucede a través del ritmo y del encuentro de las manos. Los jóvenes, tan atentos, parecían llevarla corriendo por las venas. Cada vez que sonaba el tambor y la flauta de aquella deliciosa música, sus pies se ponían a danzar.

Por último, un pequeño detalle, no podíamos darnos explicaciones, ya que no hablábamos la misma lengua.

Escogí una forma de geometría dinámica como patrón, pero conectada con el alma por la calidad del movimiento enfocada en las sensaciones. Un ir y venir nada evidente, no se si resultó, pero pienso que sí.

Ellos estaban entregados y entregadas. Concentrados, enormemente pacientes. Cuan sensibles son estos bailarines y bailarinas! Increíblemente respetuosas y sensibles. Aunque algunos hablaban mucho entre ellos, la mayoría estábamos a la escucha del espíritu de la danza.

Qué maravillosa experiencia! Nunca les olvidaré…

Askar Camp Palestina

nablus
Después de una larga travesía en varios autobuses llego a la ciudad entre montes de Nablus. Una asombrosa ciudad que cubre un valle del “West Bank” . Nablus se erige majestuosa y con una energía de festividad. Percibo una energía especial, y es que esta noche se celebra el nacimiento de Mohammad, el profeta de los musulmanes. En la ciudad se respira una fuerte alegría, casi extática. La ciudad está llena de magia.

el-dia-de-mohammadAtravesando el mercado, Francesca una voluntaria italiana y yo, parecemos ser las dos extrañas del lugar. Las transeúntes jóvenes nos miran, sonríen, y cuchichean entre ellas, se alegran de vernos…

En la mañana siguiente nos recoge un pequeño autobús, completamente raído que nos lleva por las calles grises de esta pequeña ciudad, entre botes y saltos, y al ritmo de la alegre música árabe, mientras recogemos, casa por casa a los muchachos y muchachas con discapacidad que componen el centro de necesidades especiales. Vamos en dirección al campo de refugiados de Askar, en él, estos jóvenes pasan todas las mañanas. No quedan asientos libres.

Askar es uno de los campos de refugiados que circundan Nablus, sus habitantes llevan más de cincuenta años esperando una resolución más favorable, pero por el camino, muchas personas han encontrado un buen lugar para hacerse grandes, para crecer, y construir sentido de lo común.

la-nora-i-el-collage

“Askar Development Center” es un buen ejemplo de ello. Bajo su cobijo está el centro donde estos muchachos aprenden y se relacionan.
Todo empezó en 1992, cuando los tres viejos amigos que fundaron esta cooperación, saliendo de la cárcel israelí tras pasar cinco años en ella, se unieron con el sueño de que Palestina fuera un territorio de cultura, así, empezarían construyendo una biblioteca. Esta misma inspiración, mucho más nutrida por la experiencia de más de veinte años, sigue palpable a día de hoy. Es de admirar.

“Teníamos miles de ideas,” me cuenta uno de sus fundadores, “En la cárcel teníamos mucho tiempo, y pensábamos en cientos de posibles proyectos, finalmente nos decidimos por empezar construyendo la biblioteca”. El primer mes reunieron unos 5.000 libros.

Naser Ali, emocionado, comparte, “Cuando confías con fuerza en tu sueño puedes lograr lo que te propongas. No se necesita tanto dinero como ganas de lograrlo, no siempre, nos mantenemos creyendo con fuerza en que nuestros sueños se pueden hacer realidad. Y  mira! Cuando se nos acaba el dinero, nosotros no paramos la actividad, seguimos, siempre seguimos”. Me lo dice en este equipamiento que en comparación con el resto de la ciudad, está especialmente lustroso.

Empezaron con la biblioteca, que se ha expandido, dando lugar a todas las personas del campo. El pueblo se reúne en ella cuando hay algún problema en el campo.

un-cuadre-de-lescolaHoy en día disponen de varios edificios. Uno es el centro para personas con discapacidad, hay guardería, una sala de danza y música, y ahora están construyendo un teatro.
Reciben apoyo económico de una fundación sueca desde sus inicios, y se financian con pequeñas donaciones para necesidades que van surgiendo.

La directora del jardín de infancia, que también forma parte de éste comité, me recibe. Se llama Fadua Ajuri, apoya la integración de los más pequeños con discapacidad en una guardería que se plantea activamente mixta. Me cuenta “Es difícil hacer entender a algunas familias que la discapacidad no ‘se contagia’. Y que es bueno que ambos crezcan juntos. Que aprendan los unos de los otros y que crezcan en la solidaridad” y lamenta que “cada vez traen menos niños, porque entre las madres se dicen que esta es una escuela para discapacitados…”. Por mi parte, me parece que están haciendo un trabajo maravilloso.

En su oficina Amjad Jihad, el presidente de este proyecto inspirador, discute con un joven. En un momento se para para traducirme y me explica, “A un hombre se le quemó la casa aquí en el campo, estos jóvenes le quieren dar una ayuda económica. Estamos discutiendo sobre como le podemos ayudar.”

Me gustaría resaltar que la ayuda económica y el enriquecimiento llega a este campo a través del centro de cultura, la educación y el intercambio de conocimiento… Me parece una buena forma de entrada. Gracias al rigor y confianza que transmiten, gozan de muchas simpatías internacionales, a menudo sus jóvenes bailarines han visitado países extranjeros para compartir su danza con otras culturas. Y a través de visitantes internacionales nos explican que han ampliado la forma de entender su cultura, en el campo de Askar en la actualidad hombres y mujeres gozan de la misma libertad e iniciativa en esta comisión.

Me siento  muy afortunada de presenciar como florecen bellas ideas y salud social de una forma tan ejemplar.

‘Emigraciones’. Con Tair Lewin, Israel-Palestina

Las costas de Israel-Palestina son uno de los parajes preferidos de algunas aves migratorias, que llegan para pasar el invierno.

sunset-birds

Yo misma también he llegado aquí para pasar tres meses de invierno… Aunque mis planes estan lejos de la placidez de estas aves, yo apenas empiezo mi viaje y seguramente ellas entran en estas tierras cansadas y llenas de historias que contar!

Quisiera presentaros a Tair Lewin Shalem, una muy buena amiga mía. Berlinesa de origen judío, Tair tiene 28 años y vive aquí en Israel desde hace cuatro.
Tair trabaja como “clown” en un hospital israelí ,en la ciudad de Petah Tikva.  En el hospital hace reír a personas de todo tipo, pequeñas, adultas, musulmanas, cristianas o judías. Y tambien ha creado un personaje, que se llama Tai The Peace Worrier* (Tai la preocupada por la paz) que sale a las calles de Jerusalem a interpelar a las personas paseantes entorno a la paz, e intenta sacar peso al asunto haciendo que la gente se ría del conflicto. Podeis buscarla en facebook con bajo este nombre (Tai the peace worrier). tel-aviv-yaffo

Seguramente nos podrá dar una visión interesante sobre cómo viven los jóvenes judíos que emigran de sus países a Israel para encontrar en este país un hogar.

Tair y yo nos encontrámos en la costa de Tel Aviv-Yaffo, la parte más árabe de Tel Aviv, frente al mar Mediterráneo.aves-minimas

De fondo se escuchaba la llamada a la oración desde una mezquita. Una voz fina y clara que rápidamente me transportaba a otro lugar…

Zoe: Qué es esto? (Sonido de cánticos)
Tair: Esta es una ciudad musulmana, entonces hay mezquitas aquí. No tengo datos exactos pero yo pienso que aquí hay casi tantos árabes cómo judíos.
(Lo cierto es que no, lo buscamos en Internet y hay casi el doble de población judía que musulmana en Yaffo).
Z: Entonces los árabes viven juntos con los judíos en las ciudades de este territorio?
T: Hay muchos árabes que son judíos. No es una cuestión étnica sino de religión.
Z: Entonces, los musulmanes y los judíos conviven juntos en las ciudades.
T: Por supuesto que sí, en algunos barrios se logra una buena comunicación, en otros se vive en conflicto. Pero así es, musulmanes y judíos conviven en estas ciudades de Israel.

Z: Yo me quiero instalar en Nablus. (Ciudad en territorio Palestino), supongo que las ciudadanas palestinas vienen a comprar las cosas aquí a Tel Aviv… mercado-decadente

T:  Claro que no! Nablus es una ciudad como cualquier otra… con sus bares, tiendas, hospitales, la gente vive su vida. No es como un pueblo de refugiados que están allí viviendo en carpas…Nablus es una ciudad!

Z: Tenía entendido que las persona Palestinas no tenían derecho a la importación de mercancías por si mismos, que siempre tenían que pasar por las estructuras israelís…

T: Esta es una visión muy de la izquierda europea…
Z: Puedes enfadarte si quieres…
T: No estoy enfadada, solo que es frecuente que lleguen activistas europeas con una visión muy dicotómica de esto y tratan de imponerla a los que vivimos aquí… Cuando haces a una persona demasiado víctima también se distorsionan las proporciones!
Cuando se viaja está bien ser como una hoja en blanco, cuando llegas a otro país y más con tanta historia como tiene este, las cosas son complejas, tienen muchos matices, y no son tan simples. No me siento enfadada porque es algo muy humano, todos hemos sido manipulados culturalmente, en Europa también, por lo que nos han enseñado, por lo que vemos en los medios, pero esto siempre es una visión, está hecho por alguien y tiene una edición, es solo una versión. Al final depende de como quieres ver las cosas, como si decides aprender leyendo o si ves a través de las experiencias que vives… tair-en-la-playa

Z: El mundo es muy complejo para simplificarlo entre malos y buenos, aunque a veces sea más fácil hacerlo así….
T: En este territorio hay muchos pueblos, como antes de que llegaran los colonizadores Británicos, ya había aquí muchos pueblos con distintos credos. Aquí todavía hay los pueblos beduínos, que viven en el desierto, en sus carpas, y no les dejan hacerlo porque les quieren construir casas constantemente!… Hay situaciones de todo tipo.

Z: Qué crees que pasaría si hubiese un referéndum respecto a cesar la lucha y se llegase a un consenso con respecto al territorio?
T: Depende de con quien hables, cómo siempre, yo deseo que cese la guerra y que haya paz. Aunque aquí hay de todo, y después están las estadísticas,…la verdad es que hay en Israel una derecha muy fuerte, los israelís están escogiendo un gobierno de la extrema derecha. Por otra parte, yo pienso que la población está muy cansada de este conflicto y también busca la paz.

Pronto voy a entrar a conocer el territorio Palestino.

La inocencia también es muy importante para viajar. Como dice Tair, es preciso estar lo suficientemente en blanco como para leer el nuevo libro que se abre a cada territorio. Por mi parte lo tengo claro aunque el reto está siempre en ponerlo en práctica! Espero que todas las personas que leais este blog lo podais ver conmigo, desde el corazón a las manos.

*Un juego de palabras con “warrior” en inglés “guerrera” y “worrier” que significa “preocupada”.

Viatge a Palestina-Israel

Vinc de la conferència que ha donat Claudio Naranjo a les cotxeres de Sants de Barcelona. Ha expressat quelcom que ja ve ressonant en mi després d’aquests últims mesos de feina i en l’acció: La preeminència d’altres fins, per davant del “cuidar”, és un dels fets que marca la frustració d’una capacitat naturalment femenina en la nostra condició.

Una part que expressa una altra forma de vida. La qual pertany i a la qual pertànyer. Connectar, vetllar, cuidar. Enfront de la repressió, de la violència, la tortura.

El documental “Astral” dirigit per Jordi Évole, i l’acció de comunicació que l’ha fet arribar a tantes persones és un terreny fèrtil per a seguir.

Refereixo a una part primordial de la qual vaig parlant en aquest Blog respecte a les “cures” al fet de “cuidar”, un espai, a tu mateixa, al que fas, amb qui ho fas, a qui va dirigit. Cuidar. O dit d’una altra manera, allò que no es veu amb l’ull però que es rep, se sent, es percep.
Els valors que provenen de la potencialitat que neix de l’amor són diferents!

En molts moments he recordat les paraules del meu pare, quan tornant d’unes conferències a la Universitat de Costa Rica, havia reflexionat i em confessà, a l’orella com qui diu un secret i amb expressió còmplice guinyant l’ullet, “és un matriarcat encobert”. Referia a la guerra civil a Costa Rica com a un cas de cessament de la violència, després de centenars de morts, on les dones es van manifestar dient prou i es va acabar signant una treva de pau que encara avui perdura.
És un record que em llepa el cervell des de fa anys. Devia ser molt petita quan m’ho va dir!
Ho deia a cau d’orella per què tot i que la seva oient no podia fer-li una crítica, sentia que els seus col·legues sí que li haguessin posat en dubte aquella afirmació. El que van moure aquelles dones no es va veure, ho van fer a les seves cases amb els seus marits i familiars, als carrers amb els seus coneguts…

La dona no vol la guerra. No hi guanya res a la guerra, no s’hi juga res, no vol als seus fills combatent, ni als seus marits, pares ni germans.

Saber que cuidar a l’altre és allò que reconeix la meva essència em dóna un suc que atresoro. Això és per a mi com una potència.

Aviat em desplaçaré al territori d’Israel, un dels països més tensionats del mapa, per a explorar transformar, compartir i expandir. Entre el col·lectiu de les dones Palestines, en concret de les dones embarassades o que acaben de donar a llum.

De nou el nucli més generador possible de vida i d’amor dins el context més fosc. Per a mi és molt simbòlic, i considero que té molt poder transformador, partir d’aquesta potencialitat.

Observar, escoltar i potenciar, a través de l’amor. És el meu objectiu. Cuidar em guia. Cuidar-me a mi m’ajuda a cuidar als altres i em fa conèixer millor!

Avui Claudio Naranjo a prop dels seus noranta anys i amb un auditori d’un miler de persones, ens ha recordat la seva tesi humanista la qual comparteixo plenament: L’amor és l’única revolució possible, la revolució de la consciència, és l’única cura per a la nostra societat i civilització explotadora. Ell l’anomena civilització patriarcal. Entenc a què es refereix. No es refereix pas als homes com a gènere, sinó al que s’ha inculcat als homes que han de ser o fer per “merèixer ser-ho”. Els qui no se n’adonen són tan esclaus com nosaltres les dones.

Hem d’expressar el nostre potencial a través d’actes, ja s’ha fet molt, sense anar més lluny, les dones a Síria van encapçalar les marxes davant de la Mujabarat amb els nens i nenes protegint als homes que anàven darrere dels trets que els altres homes armats que componen la guàrdia assassina del règim de Bashar Al Asad els llançaven a discreció.
Les han mort sense pietat a elles, a ells i als nens i nenes. No hi ha dret, però no ens podem rendir, per totes aquestes persones i moltes d’altres que han donat les primeres passes.

Mort, guerra, violacions, i destrucció són totes elles paraules “femenines” que amaguen actes ancorats en una mentalitat destructiva, gens pròpia de la nostra essència. La part femenina ha estat tapada durant segles, i expressa la intuïció, les cures, la saviesa, la connexió i la comunitat. Donem veu a aquests valors, reivindiquem-los, posem lo en primer pla, tan homes com dones!

Donem veu a la natura. Donem veu a la nostra sang que pertany a la terra i no als ganivets afilats. Prou so sord de bombes, de “cazas” i de maquinàries de destrucció.
Les dones que volen imposar el seu poder amb valors patriarcals no representen una autèntica revolució, sinó que entren en una pugna amb els homes per un poder estèril.

Cal fer arqueologia per a trobar origen de valors molt segurs, els de la nostra natura, creadora i creativa. Ens cal escoltar per retrobar-los i fer-los nostres de nou.

És molt senzill, m’ho crec, n’estic plenament convençuda i vaig a posar-ho en pràctica.

És connectant amb l’expressió autèntica que ens desfarem del pensament impositiu, repressor, castrador. O com pensava el mestre Jose Luís Sampedro: el lliure pensament és l’activitat més important per a la llibertat humana.

Cal crear el món en el que volem viure, de nou, amb els valors antics d’una natura respectuosa, que encara estan en nosaltres, que només cal escoltar.

Ens veiem a Israel, em traslladaré el dia 16 de Novembre, i espero anar donant notícia del que vagi passant…

Fins aviat!

Berta-Zoé

Somos tan pobres que no nos dejan acoger a nuestros huéspedes

What are we waiting for?

Quién cree en esta mentira?

Porqué seguimos repasando la misma línea divisoria? la linea que cuenta los días…

Día a día, como si yo no fuera…, como si fuera el otro… dejando pasar el tiempo… Como niña enfadada matando el tiempo entre fantasías perturbantes, dando círculos en pensamientos dementes, mientras se observa muy de cerca los dedos a la pálida luz del sol, en la esquina encalada de su cuarto.

Dónde está el mundo en estas mentes tan cercadas? Que ven una realidad tan microscópica… tan enfocada… perfeccionando. Criados en invernaderos, educados para no entender al prójimo. Maldito mundo del capital. Demente y ciego.

Como podemos estar tan ciegos?

Tan obcecados en nuestra propia existencia.

No vemos más allá de ese estúpido miedo al castigo, de un igual perverso, creado en la imaginación de nuestro pobre espíritu cansado. Perpetuamente cansado. Incapacitado, discapacitado, siempre diciéndose: no puedo hacer nada para cambiar. Desvitalizado.

Creyendo en su misma mentira, transmitiendo la propia cruz en forma de jugarreta torcida a sus descendientes, ojo por ojo, diente por diente, ahora sabrás lo que es sobrevivir en esta maldita cárcel.

Como si por un momento te creyeras de verdad toda esta mentira, y salieras a pasear con el vestido azul de flores entre carcajadas torcidas, sujetando la mano a esas criaturas que van a pagar por tu mismo castigo.

Que si solo soy uno más, que qué voy a hacer yo… que vamos a hacer nosotros, si no podemos hacer nada…, pobres discapacitados. Personas con vestidos caros y con carruajes, trágicamente discapacitadas, discapacitadas para amar al mundo, con la misma fuerza que les constriñe los sesos de esa mente cerrada.

Que si no tengo tiempo, como si detrás del tiempo se escondiera el monstruo que habita en el armario que no queremos abrir, y no nos atreviéramos a dar el paso para bajar de la cama. Perpetuamente niños enfermizos. Perpetuamente contagiando a los siguientes, como los mismos ratones de laboratorio en un circuito cerrado.

Es que no hemos encontrado la fuerza vital? Como si no tuviéramos ninguna intención de elevar nuestros destinos, tan pobres, tan pobres… Como la más mísera criatura que, medio ciega, cuenta los centavos con deleite en una esquina húmeda de hormigón…

Pobre existencia, con todos lo medios para unos fines tan pobres.

Somos tan pobres, que no nos dejan acoger a nuestros huéspedes.

Fins a una altra

Mireia i Rosa Grau Puncernau, de Barcelona, seguiran donant informació de primera mà.

Estic molt il·lusionada de saber que tindrem una font d’informació de qualitat i confiança a través de la qual, podrem continuar sabent què està passant ara mateix a Grècia amb moltes de les famílies que fugen de la guerra i que volen entrar a Europa.

La Mireia i la Rosa n’informaran a través de “Dels Ulls Enllà” durant la seva estada d’aquest mes d’Agost.

https://delsullsenlla.wordpress.com

De la mateixa manera, voldria esmentar “Latidos” que és el nom del treball d’art performatiu que vam portar a escena el passat 17 de Juliol a La Floresta Pearson, Barcelona. La peça se centrà en diversos punts de vista respecte a la situació dels Refugiats a Grècia, i fou interpretada per Jesús Borra ArtoHoracio GanemUrko AlcaideLounes BoudjemaMati MoonTito MusicMaarten Steurs i Zoé Galinsoga. Tots agrupats en el Colectiu La Mueca Cóncava.

Després de la presentació vàrem recaptar fons per a les persones refugiades. Aquests diners viatjaran demà en mans de les germanes Grau Puncernau, que treballen a l’organització Stop Mare Mortum, i elles en seran les encarregades de decidir en què s’invertiran. La Mireia i la Rosa Grau Puncernau són dones amb una molt bella sensibilitat i n’estic segura que ens la transmetran a través de les seves paraules.

Aprofitant aquest gest de confiança, i tot i que sempre ens agrada partir-ne com a base, jo vull expressar i agrair la comprensió de moltes de les persones que heu fet donacions a través d’aquest Blog al llarg dels mesos d’estada sobre terreny.
Tenint en compte que moltes vegades és difícil i/o delicat, i que en algunes ocasions, alguna de vosaltres no heu rebut cap missatge justificant de la inversió. M’hauria agradat fer una tresoreria més precisa de la meva estada. Mirant-ho amb perspectiva extrec que val la pena justificar aquestes inversions més formalment. Personalment jo vull incorporar l’aprenentatge per a una propera vegada.

Reflexiono també sobre els diversos vessants que es podrien millorar d’aquest blog i de la gestió del projecte.

El més important és, per a mi, agrair l’interès i la solidaritat de moltes persones que han donat suport a la iniciativa de molt diverses maneres; Amb les traduccions d’articles, el contacte amb altres mitjans, les donacions de fons, el suport personal… és espectacular veure tota aquesta acció i sense vosaltres tot això no hagués estat possible.

En resum, la valoració és molt positiva. I la meva sensació és que sí que hi ha esperança en l’ésser humà. Mirant-l’ho des d’aquesta cara del políedre que anomenem realitat. Per aquesta raó us vull donar també les gràcies.

Continuo aprenent de tot el viscut i sempre reflexionant per a seguir creixent i millorant.

Moltíssimes gràcies a tots i totes, de part meva i de moltes persones més.

No deixem de seguir de prop les vides d’aquestes persones, i continuem donant força als seus desitjos, objectius i somnis.

Amb molt d’amor,

Fins aviat,

Zoé Galinsoga heartinhands.org

13177087_773060799498130_5224668097909891965_n
L’equip amb el qual he estat treballant a Grècia

Conseqüències dels conflictes armats

Per altra banda, demà començarà el curs sobre Conseqüències dels conflictes armats, que organitza la Universitat internacional de la Pau . Durarà tot el cap de setmana i es durà a terme a Sant Cugat del Vallès (Centre Borja).
Aquí en trobareu tota la informació.

http://www.universitatdelapau.org/Home/_H4QS29qxa71K4gEMDbwD8G7R5RT3mEniaofqNDqsfaGUl2gzTqM06w

Continuem parlant-ne,

Migracions, refugiats i cooperació internacional

Sento informar tan tard del meravellós curs d’estiu de la Universitat de Barcelona en el que participo i on es tracta en profunditat la situació de poblacions refugiades d’arreu del món.
Des de les vivències de dos guerrillers Tupamaros, fins al conflicte de Bòsnia, Guatemala, Colòmbia o Grècia.
http://www.ub.edu/juliols/curs-estiu/migracions-refugiats-cooperacio-internacional

Es tracta de quatre dies que varen començar dimarts dia 4 de Juliol amb un programa molt complet coordinat per la Universitat de Barcelona en el qual ponents convidats de diversos països han parlat de la situació dels refugiats arreu del món, de primera mà. El programa acaba demà dia 8 de Juliol a les 14 h.

Sento molt avisar tan tard, si encara teniu l’opció d’assistir, demà serà l’últim dia, que començará a les 9:30 h amb la ponència de Phillip Naucke, investigador en Philipps University of Marburg (Alemania). Seguidament a les 12 h, hi ha programada la ponència on parlaré sobre els camps de refugiats a Grècia i la meva experiència dels últims dos mesos de treball sobre terreny.  La meva ponència es titula “Refugiats a Grècia. Un poble, una família” i  entrarem en profunditat prenent com a eix la situació de la dona refugiada, el seu espai, les seves preocupacions i els seus desafiaments. Des d’aquí abordarem la delicada qüestió familiar. Ens servirà per fer-nos una idea de com viuen les famílies dins d’aquest context provisional que són els camps de refugiats.
Acabaré convidant a reflexionar plegades sobre possibles solucions, partint d’aquesta perspectiva però fent referència a diverses iniciatives que han nascut aquí a Espanya, com la liderada pels ajuntaments de Madrid i Barcelona, “Welcome Refugees“. Sempre amb l’ànim de dibuixar plegades aportacions per a aquestes propostes de solució del conflicte.

El curs té les portes obertes a totes aquelles persones que estigueu interessades a seguir la situació actual dels refugiats a diversos llocs del món.
Disculpeu de nou per no ser a temps de tot, i tot i així, espero de tot cor que ens vegem demà a la sala del curs, o les setmanes vinents a través de les pàgines d’aquest blog, per seguir comentant i compartint el que s’ha parlat al curs.

Tornada dels camps de refugiats

Ja he tornat a Barcelona. Em costa aterrar, mirar el que he deixat enrere i entendre que segueix allà, exactament igual que quan jo hi era i encara podia fer alguna cosa. Em cal continuar escrivint, la informació s’anirà integrant, però a poc a poc. És molt dur, mentalment, psicològicament, és complicat, fins i tot tenint el millor dels suports i companyia…

Tot i així, m’agradaria compartir algunes reflexions, extretes de la mateixa experiència als camps. Aquestes reflexions m’ajuden a entendre millor el que ha passat i continua passant als camps del Nord de Grècia.

Penso que la història ens recorda que crida per un canvi en la de comprensió de les responsabilitats. El canvi consistiria a confiar en el poder i la capacitat dels milions de persones que estan interessades a resoldre aquesta situació. Acceptant que som aquestes les úniques immediatament capaces de donar resposta a la situació de les persones refugiades amb dignitat.

Segons la iniciativa impulsada per Ada Colau, es tracta de desenes d’ajuntaments només a Catalunya que estarien disposats a rebre una família, amb tot el que comportaria.

És per tant únicament una qüestió de tàctica política. És aquest un dels casos més obvis, i per tant en els quals es fa més palès, quan poques estructures hi ha que sostinguin el benestar de la humanitat.

Per altra banda, l’espontaneïtat de l’organització transversal de solidaritat, actora principal en aquest conflicte des de l’arribada dels refugiats l’estiu de l’any 2015, ha demostrat capacitat per digerir i transformar el conflicte en una oportunitat, una oportunitat de començar a resoldre els conflictes d’una altra manera. Més humana, més constructiva, més coherent.

En termes pràctics, aquesta nova possibilitat s’ha vetat. Aquesta és la història del que ha estat a punt de ser. Ara les refugiades s’estanquen en camps a Grècia a Alemanya, a tot Europa, anònims, no més que números, i en mans de policies, burocràcia, exèrcit.

He de confessar que m’agradaria molt veure als governs fer un pas enrere, deixar que passi. Tot posant-se al servei d’orquestrar i oferir. El que seria sens dubte un intercanvi de confiança per part seva, de tornada als qui haurien de considerar ciutadans capaços. Una relació de confiança en les dues direccions. En lloc de témer als qui els tenen odi, marcant els següents passos de la història, confiant en els qui els volen rebre.

Algunes dades, en aquests mesos d’ençà de l’inici de l’èxode, hi ha hagut donacions immediates com per abastir dues vegades la població de refugiades a Grècia en materials de primera necessitat, desenes de milers els voluntaris i donants que han actuat amb coresponsabilitat, agilitat i eficàcia.

Les persones i la seva capacitat de mobilització han demostrat que poden molt més del que han arribat a assolir les institucions. Seria un magnífic senyal d’humiltat, humanitat i salut democràtica reconèixer-los-ho i tenir-ho en compte per a integrar-ho.

És un repte sense precedents, però és que el precedent al qual no vull ni referir, i que dolorosament ens mira de reüll, és tan esgarrifós, que val la pena mirar d’inspirar cap a un altre camí, i provar, confiar en la humanitat, i en la sòlida pau ciutadana que es manifesta quan es parla de solidaritat. Jo, després del que he vist, hi crec plenament.

En canvi, estem a punt d’entrar en la completa foscor d’una Europa silenciosa, mentre es cuina a càmera tancada el Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP), mentre les dretes pugen amb força, la por es contagia com un virus, el mal, “banal”, s’exten per la superfície.

Ara cal confiar en la llum, més que mai. Cal confiar en l’espontaneïtat, enemiga del control i de la por. Fèrtil, vital, creativa i constructiva.

Això és el que han talat, traslladant a aquestes famílies, als camps militars. Als polígons grisos i oblidats hi maten el temps milers de persones.

Jo em quedo amb una última anècdota, amb les cares d’uns quants senyors quan vaig arribar al camp per un forat de la reixa. En veure’m exclamaven “A Barcelona! Milers de persones estaven al carrer ahir amb cartells! Parlaven de nosaltres!” Allà estan sols! Ho sembla! I no és així! Era espectacular agafar perspectiva i veure.

El dia anterior hi havia hagut la manifestació a Barcelona. Els havia arribat a través de les xarxes socials, i de sobte, en els seus rostres, hi havia molta més llum. La magnitud del que estaven vivint, del que eren protagonistes, en adonar-se’n… Era molt gran.

Tots podem intervenir i canviar la història, la història s’escriu cada dia!

Sabent que el full de ruta s’ha de traçar, doncs, sobre la marxa. Aquesta “improvisació”, tan menystinguda en el sistema capitalista, pot tenir unes conseqüències sorprenents i donar-nos lliçons sobre la vida, que lluny de poder ser controlada i classificada, s’expressa més complexa i s’escapa pels cantons dels punys tancats. Malgrat les nostres maldestres obsessions de manipular-la i dominar-la.

No esperem actes d’humilitat, per desgràcia, en aquest món de prepotències mundials. Res més lluny de la realitat humana. Però nosaltres i la nostra llum seguirà creixent, si ens hi dediquem, i també en podrem observar els resultats i les dinàmiques. Tant si fem com si no fem. Tant si tanquem els ulls i els llibres! Com si mirem, comprenem i actuem, ho observarem.

“Les coses no s’han de dir, s’han de fer, perquè al fer-se, parlen soles” va dir Woody Allen.

Per últim, m’agradaria molt citar a la lúcida escriptora Paloma García Picazo en un fragment del seu llibre Teoría Breve de Relaciones Internacionales*

“En el cajón de sastre que es eso que se llamó, con empacho, Tercer Mundo, entraban sociedades, naciones, pueblos y culturas tan dispares como la vieja China o la milenaria India, junto a las comunidades indígenas de medio mundo -desde Oceanía hasta la Amazonía, desde el África Austral o Central hasta Alaska o Groenlandia- o el vastísimo mundo árabe, musulmán o no, por poner sólo algunos ejemplos extremos. ¿A qué se debe tamaña miopía semántica?”

El tercer món és un invent. El Tercer món no existeix. És mentida. Al nostre planeta hi ha cultures i països tant variats, rics i diversos com la vida. I és clar que hi ha algú a qui interessa dirigir forces aniquiladores contra segons quins territoris, i reduir a cendres la diversitat de la vida, també hi ha qui ho sap i participa, més o menys conscientment d’això, i per tant es converteix en un més de l’engranatge, del mecanisme d’ofegament i destrucció de la vida. Al marge de les conseqüències humanes, naturals, i sobretot malgrat elles, o directament amb aquest objectiu.

Per buscar el precedent d’aquest cas que ens ocupa, valdria mirar enrere, no pas a Alemanya sinó per a citar un exemple a Llatinoamèrica, tenim molt a aprendre del seu sistema comunitari i de cooperativisme tan desenvolupat, on els immigrants de ben segur que serien rebuts d’una manera molt diferent.

El nostre futur està en mans de les persones, sobretot des que tenim entre nosaltres les xarxes socials globals per articular-nos en massa i amb efectivitat, sense perdre de vista la vida.

*Paloma García Picazo “Teoría breve de relaciones internacionales”, Tecnos, 3ª edición, Madrid, 2009. pág. 121.

Sóc Zoe Galinsoga escrivint des dels camps de concentració del nord de Grècia. Ens hem desplaçat des d’EKO Camp als nous camps gobernats per l’armada militar als voltants de Thessaloniki.

Acabem d’assentar les nostres instal.lacions al camp S.K Market a Kalechore. Preparem la instal·lació també a un dels camps a Sindos.
Som una de les molt poques organitzacions que tenim permís per a treballar als nous camps de concentració, gràcies a l’esforç de les nostres coordinadores. Aquest és un fet molt greu. Es necessita una gran organització per entrar.
Només som 4 voluntàries en total, per a un camp de 800 persones. La major part d’elles nens i nenes.
Set soldats seuen en taules de pícnic sota l’ombra d’un porxe, les refugiades s’asseuen als centímetres d’ombra que projecta el seu porxe.
BUS13392247_277812682608509_6190151372964334122_o
Fa dos dies que han desmantellat EKO Camp. A la matinada, sense informar a cap de les organitzacions. Han donat a les famílies (2.500 persones) una hora per deixar la seva casa de tres mesos ençà, sense previ avís, i traslladar-les, a un polígon industrial sense aigua corrent.

En arribar, les famílies van començar a escriure’ns una gran quantitat de missatges, estaven atemorits.

La mateixa nit un grup de nazis grecs organitzats han aparegut a la reixa del camp, desvetllant-los entre crits i llançant-los rocs.
ABDULAZEEZ
Al camp al qual m’han destinat no disposa d’ombra a l’exterior fora de la marquesina de l’edifici on s’apilen les tendes. Durant el dia s’asseuen amuntegats als centímetres d’ombra que projecta aquesta.
Avui una dona ha tingut un atac de cor a la tenda, no hi havia cap doctora.

Els nens i nenes juguen sota el sol i sobre l’asfalt amb els cubells d’escombraries, per què no hi ha cap altre objecte en tot el recinte.
Estan envoltats de polígons industrials abandonats. No tenen accés a internet, al corrent ni a menjar fresc.
Els residus i les aigües fecals s’acumulen a la superfície. No hi ha clavegueram.

Abans de plegar, una velleta ha entrat a la tenda. En veure’m, tot i que no em coneix, s’ha posat a plorar desconsolada. Li he fet un massatge.

Moltes dones venen a la nostra tenda a plorar.
En acabat m’he assegut a una vorera a respirar. Una nena s’ha assegut al meu costat, s’autolesionava amb una agulla de cosir.

Hi ha senyals de S.O.S molt greus.

Ajuda si us plau!

Totes les fotografies són d’Abdulazez Dukhan #‎through_refugee_eyes‬