Monthly Archives: mayo 2017

La llevadora de la Vall de Tsaranoro

Para ver la entrada en español pulsar la banderita de la derecha-

Seguint virtualment la formació de salut mental perinatal, que imparteix Ibone Olza és una ocasió fantàstica per explorar la perinatalitat en les diverses cultures que vaig coneixent.

He conegut a la llevadora de la Vall del Tsaranoro, a Madagascar, que no només ajuda als parts de les dones del seu poble, si no a les dones de tota la Vall.

La Vall recull diverses aldees separades per llargues distàncies, camins de terra roja entre muntanyes, camins que moltes recorren descalces, com acostumen. Això implica que bé les dones, o bé ella, han de desplaçar-se a peu, per trobar-se i fer juntes el treball de part. En cas de complicacions l’hospital més proper és a gairebé un dia de distància, cal organitzar-se bé.
La vida camperola a Madagascar és molt dura, però també és d’una bellesa espectacular.

En aquest poblat coincideix que la llevadora és la reina de la vall, és la dona del rei. El rei i la reina dels indrets viuen en cases de palla i fang igual que els demés vilatans. La diferència entre ells i el poble, només els nadius la saben.
La reina, es diu Madame Kajy i és una dona alta, no d’estatura si no d’esperit, la seva presencia convida al respecte.

La casa on viu és la mateixa casa de parts, i és al seu llit on donen a llum la major part de les dones del poble.
A la manera tradicional, les tècniques que utilitza per ajudar a la dona i al nadó són amb les mans nues. Ajudant-se de tisores o fulla de metall. Posteriorment deixar que el teixit cicatritzi sol, no hi ha agulla ni fil de sutura.

Començo a entendre l’ambivalència de sentiments en les embarassades que, de vegades, no s’atreveixen amb el seu tendre estimar, a donar nom al nadó ni tan sols quasi a parlar-ne.
En fer referència al nadó en elles es desperta una mirada d’enorme felicitat.

A mi personalment el que més m’agrada de treballar amb les dones embarassades es la seva connexió amb el no saber. És per la seva apertura a l’infinit, una saviesa que sempre m’agrada sentir ressonar.

A Madagascar més del noranta percent de la població és camperola. El major correu és d’arroç, però en aquesta illa clasificada com el cuart país més pobre del món, hi creix de tot.

Dins la terra hi ha les coves d’or i de pedres precioses. Malgrat tot, la major part dels recursos que neixen i es produeixen surten del cor de la terra per anar a parar als vaixells, on el comerç els espera per repartir-los pel món.

Jo personalment veig la població de Madagascar com gent satifeta i enormement pacífica.

A la majoria del territori no ha arribat la llum elèctrica, per tant ni la televisió ni l’internet. Són gent de molta puresa i innocència.

 

Tants temes interessants que els-hi preguntaria, i no sempre es fàcil, ja que molt és diferent entre nosaltres, tot i així ens sentim en uns silencis llargs. La seva mirada, els silencis i gestos de descans, em donen molta informacio, és com si vibrés en l’aire. Com si l’aire s’omplis de paraules, però de paraules que no sabem dir. La distància cultural es un abisme insalvable.
Per més que parlem no puc ajudar amb la meva jove i nova profesió. Voldria explorar amb elles les profunditats dels seus processos.
Però només les puc mirar als ulls amb un somriure d’orella a orella i així ens quedem les dues durant un minut o dos. Mirant-nos de fit a fit, elles amb la seva panxa que em mira i que jo que li somric. I és a ella, aquesta dona embarassada a qui jo voldria fer tantes preguntes!

Repetir el que elles fan, ajudar-les amb les tasques domèstiques, són coses que ens apropen. La mentalitat és molt senzilla, no es fan massa preguntes, no pensen més enllà, no se si és per necessitat, per l’absència d’escolarització… La psicologia és una area encara inexplorada per la població.

Madam Kajy segueix pulcrament totes les tradicions. Beneeix a qui es creua amb unes paraules dolces i melodioses, jo la segueixo entre les herbes i els peus descalços ja que anem juntes al dispensari, és dia de visita i les dones embarassades van passant a fer els controls rutinaris, en acabat el matí n’hem visitat onze.

És difícil trobar persones més velles que la llevadora, Madam Kajy deu tenir uns cinquanta anys, l’esperança de vida mitja és d’entorn als cincuanta-quatre anys.

En aquestes poblacions la vida és curta i la mort es presenta amb la seva força imprevisible, però el temps es dilata i passa lent, no porta rellotge, si no el ritme dels cicles que mouen a tots els éssers vius.