Category Archives: Sin categoría

Mi historia personal con la enfermedad mental

Recuerdo que, cuando tenía unos once años, pedía permiso para ir a la biblioteca municipal.

Una vez ahí, me perdía en los estantes y corredores, y olvidaba el tiempo, hasta que se hacía demasiado tarde.

Me dejaba llevar por la curiosidad, una sed de saber, de comprender me impulsaba.

Trazaba con la atención una suerte de línea, lomo por lomo, letra por letra, con deleite, iba escogiendo los títulos más tentadores, magnéticamente,  mi mirada parecía dejar rastro, con una urgencia de hambre. Y raramente me volvía para el estante dejado atrás. Con mi cosecha me retiraba a la mesa gris y alargada como el que atesora un botín.

Durante un tiempo, mi sección favorita fue la de psicología y psiquiatría. Me parecía tan misteriosa la mente, las emociones humanas, incluso las animales, la llamada etología, que estudia el comportamiento animal, aunque, en realidad, sea más parecida a la “antropología” de los animales.

“Un día las voces callaron” era el título del relato de una mujer que superó la esquizofrenia. La palabra “esquizofrenia”…los términos mismos me fascinaban.

Imaginaba la época de Freud, como un cuarto tenebroso con sus pacientes, y él, alto y con un sombrero de copa, siempre en la oscuridad…

Coincidía mi interés misteriosamente, con que mi amado padre y mi maravillosa y adorada tía atravesaban fases psicóticas en sus biografías, mi padre sin diagnosticar, todavía.

¿Era demasiado joven para entender?

Tenía sed, tenía un hambre voraz, por devorar aquellas mentes fascinantes, virtuosas, ejemplares y talentosas, que eran mis seres más queridos, y que aparentemente, según el juicio más ordinario, parecían “taradas”.

Me parecía un misterio.

Los libros más interesantes, o aquellos que me hablaban de mis dos seres queridos, eran llevados a casa, donde mi madre los fotocopiaba, sin preguntarme porqué, y yo los subrayaba y guardaba en un cajón.

Llegó el día, en que, ante uno de esos episodios, abrí mi boquita para dejar salir unas palabras que antes no me pertenecían, sino que eran propias del mundo de los libros que leía; “Papá tiene un transtorno bipolar”, se las dije a mi madre, estábamos en el salón, recuerdo que lo dije bajito, y que me sonaron entre extrañas y rígidas y a su vez, de algún modo, certeras.

Mi madre se quedo plantada, y luego me llevó a la habitación, abrí el cajón que los contenía, busqué de entre líneas las frases que había destacado, y encontré aquellas que coincidían con mi papá. Mi madre, paciente y sorprendida, se sentó en la cama a mi lado, con el libro en el regazo y leyó con asombro.

Recuerdo que se llevó el libro y que lo fue mostrando a otras personas. Como quien encontró una clave, un señuelo, que le ayudaba a hacer comprender a los demás lo que estaba pasando en casa, por fin podía ponerle palabras.

A mis ojos era como una escena de teatro, todos muy serios, mi madre siempre muy silente y observante. Yo como ajena a lo que ocurría y a la vez diseccionando, desmigando cada palabra, cada gesto de él. Mi padre, cómo no os podréis imaginar, tan locuaz, tan virtuoso, y a la vez tan asombrosamente alejado de las realidades de sus seres queridos…

Era todo un teatro. Un teatro muy emocionante al cual todos estábamos adictos, enganchados, como fascinados y encantados por un extraño magnetismo. Sin poder discernir, sin dar respuesta, sin entender o poder descifrar lo que ocurría.

Mi padre sufría de un trastorno bipolar, y hasta hoy me cuesta decirlo. ¡Qué fuerza tienen estas palabras!, entonces no podía anticipar que aquella fórmula pronunciada por primera vez, se convertiría en un lema que ha determinado el papel de mi padre en mi vida y en la de todos los que le conocían.

El hechizo bajo el que estábamos se rompió demasiado bruscamente, a partir de que la fórmula empezó a ser pronunciada más y más veces, por otros ajenos, por otros señores médicos, y especialmente doloroso, por otros que la pronunciaron con desprecio, “tiene un transtorno bipolar”. Se convirtió pues en la fórmula que con todas mis fuerzas hubiera preferido dejar  en el cajón de los libros, en el territorio de los textos de psiquiatría.

Se rompió las escena del teatro como un espejo que se quiebra, y tras el cual no hay nada más que un desván polvoriento, por mucho tiempo olvidado.

Abandonamos el hogar, y allí quedó mi amado padre, en el delirio y en la escena más dramática que jamás le hubiese visto. Se hundía, se ahogaba en la epopeya.

Y las plantas del amado jardín crecieron y se comieron la luz, y la casa quedó como expectante, viendo a su ser querido retorcerse.

A veces yo cogía la bicicleta y volvía a la casa mientras él dormía, la palpaba, cogía algún objeto que me recordara a cuando estábamos juntos, intentaba rescatar algo de aquel cuento mágico que había sido mi infancia a su lado.

Mi madre, quedó desolada, no pronuncié la fórmula “depresión” aunque sabía perfectamente que lo era, por miedo a que se desencadenara de nuevo un cataclismo como el anterior.

Pronto mi papá ingresó en el psiquiátrico, y desde que le cayó esta etiqueta, entra y sale de ahí sin que nada ni nadie consiga cambiar o romper el hechizo, resolver el enigma.

Mi adolescencia transcurrió a partir de aquello como una asfixia, implacable y árida.

Y al llegar ante la pregunta “¿A qué te quieres dedicar?” escogí la Facultad de Psicología.

Esta facultad nunca la obtuve, no la conseguí. Una infinitud de cajones y de categorías se desplegaban ante mí durante las largas horas de clase. En cada categoría formulas y más fórmulas, con términos enlazadas, pero no había rastro de las respuestas a lo ocurrido.

De haber podido cambiar algo gracias a esas palabras lo habría hecho, con valor, pero no hubo puertas que, con llave en mano, dieran acceso a nuestra relación. A su mente a su corazón y el mío.

No conseguí entrar más cerca de él, ni de lo que ocurría y  no pude continuar, por miedo, por frío, no lo se. Abandoné la facultad.

Sin embrago, la vida nos reserva siempre sus juegos y estrategias. Sigue subyacente y subterráneamente trazando, con rastro de oro, incontables procesos que conducen a la comprensión, la madurez de quien la sigue. Solo hacía falta observarlos para darme cuenta.

Años más tarde he entrado a estudiar en el Instituto Europeo de Salud Mental Perinatal, una institución de formación en salud mental, pero esta vez sí,  las palabras que me forman son abrientes, llenas de corazón, compasivas y a la vez certeras. Porque para entender la psique humana hace falta escuchar el cuerpo, hacer falta saber mirarse como persona que aborda esa situación, hace falta atender las más finas consideraciones… mi interpretación es que este Instituto, dirigido por dos grandes mujeres, aporta una perspectiva femenina del conocimiento, frente al paradigma universitario que hunde sus raíces en el sistema patriarcal.

Esta perspectiva desde lo femenino, brinda llaves que abren puertas y conducen a relatos que no dan vértigo, frío y malestar, que no dan sentimiento de culpa. Sino que ayudan a nombrar y a comprender la salud y la enfermedad mental como algo humano, con comprensión de unas circunstancias, fruto de hechos que a veces poco o nada son responsabilidad de quienes manifiestan esos síntomas.

Que estas enfermedades, muchas veces son causa de algo que no sabemos hacer bien como sociedad, como familia, como individuos. Que las personas tan sensibles que las padecen son como catalizadores de aquello a lo que no estamos a la altura.

Porque las personas somos con nuestras circunstancias, y por tanto, para modificarlas hacen falta nada más y nada menos que las cualidades más altas del ser humano; madurez, ponderación, paciencia, perseverancia, respeto.

Solo así estaremos a la altura de apaciguar el sufrimiento de las personas que padecen la enfermedad mental, y como en el libro “Un día las voces callaron” yo confío en que todas ellas son reversibles.

Viatge a Palestina-Israel

Vinc de la conferència que ha donat Claudio Naranjo a les cotxeres de Sants de Barcelona. Ha expressat quelcom que ja ve ressonant en mi després d’aquests últims mesos de feina i en l’acció: La preeminència d’altres fins, per davant del “cuidar”, és un dels fets que marca la frustració d’una capacitat naturalment femenina en la nostra condició.

Una part que expressa una altra forma de vida. La qual pertany i a la qual pertànyer. Connectar, vetllar, cuidar. Enfront de la repressió, de la violència, la tortura.

El documental “Astral” dirigit per Jordi Évole, i l’acció de comunicació que l’ha fet arribar a tantes persones és un terreny fèrtil per a seguir.

Refereixo a una part primordial de la qual vaig parlant en aquest Blog respecte a les “cures” al fet de “cuidar”, un espai, a tu mateixa, al que fas, amb qui ho fas, a qui va dirigit. Cuidar. O dit d’una altra manera, allò que no es veu amb l’ull però que es rep, se sent, es percep.
Els valors que provenen de la potencialitat que neix de l’amor són diferents!

En molts moments he recordat les paraules del meu pare, quan tornant d’unes conferències a la Universitat de Costa Rica, havia reflexionat i em confessà, a l’orella com qui diu un secret i amb expressió còmplice guinyant l’ullet, “és un matriarcat encobert”. Referia a la guerra civil a Costa Rica com a un cas de cessament de la violència, després de centenars de morts, on les dones es van manifestar dient prou i es va acabar signant una treva de pau que encara avui perdura.
És un record que em llepa el cervell des de fa anys. Devia ser molt petita quan m’ho va dir!
Ho deia a cau d’orella per què tot i que la seva oient no podia fer-li una crítica, sentia que els seus col·legues sí que li haguessin posat en dubte aquella afirmació. El que van moure aquelles dones no es va veure, ho van fer a les seves cases amb els seus marits i familiars, als carrers amb els seus coneguts…

La dona no vol la guerra. No hi guanya res a la guerra, no s’hi juga res, no vol als seus fills combatent, ni als seus marits, pares ni germans.

Saber que cuidar a l’altre és allò que reconeix la meva essència em dóna un suc que atresoro. Això és per a mi com una potència.

Aviat em desplaçaré al territori d’Israel, un dels països més tensionats del mapa, per a explorar transformar, compartir i expandir. Entre el col·lectiu de les dones Palestines, en concret de les dones embarassades o que acaben de donar a llum.

De nou el nucli més generador possible de vida i d’amor dins el context més fosc. Per a mi és molt simbòlic, i considero que té molt poder transformador, partir d’aquesta potencialitat.

Observar, escoltar i potenciar, a través de l’amor. És el meu objectiu. Cuidar em guia. Cuidar-me a mi m’ajuda a cuidar als altres i em fa conèixer millor!

Avui Claudio Naranjo a prop dels seus noranta anys i amb un auditori d’un miler de persones, ens ha recordat la seva tesi humanista la qual comparteixo plenament: L’amor és l’única revolució possible, la revolució de la consciència, és l’única cura per a la nostra societat i civilització explotadora. Ell l’anomena civilització patriarcal. Entenc a què es refereix. No es refereix pas als homes com a gènere, sinó al que s’ha inculcat als homes que han de ser o fer per “merèixer ser-ho”. Els qui no se n’adonen són tan esclaus com nosaltres les dones.

Hem d’expressar el nostre potencial a través d’actes, ja s’ha fet molt, sense anar més lluny, les dones a Síria van encapçalar les marxes davant de la Mujabarat amb els nens i nenes protegint als homes que anàven darrere dels trets que els altres homes armats que componen la guàrdia assassina del règim de Bashar Al Asad els llançaven a discreció.
Les han mort sense pietat a elles, a ells i als nens i nenes. No hi ha dret, però no ens podem rendir, per totes aquestes persones i moltes d’altres que han donat les primeres passes.

Mort, guerra, violacions, i destrucció són totes elles paraules “femenines” que amaguen actes ancorats en una mentalitat destructiva, gens pròpia de la nostra essència. La part femenina ha estat tapada durant segles, i expressa la intuïció, les cures, la saviesa, la connexió i la comunitat. Donem veu a aquests valors, reivindiquem-los, posem lo en primer pla, tan homes com dones!

Donem veu a la natura. Donem veu a la nostra sang que pertany a la terra i no als ganivets afilats. Prou so sord de bombes, de “cazas” i de maquinàries de destrucció.
Les dones que volen imposar el seu poder amb valors patriarcals no representen una autèntica revolució, sinó que entren en una pugna amb els homes per un poder estèril.

Cal fer arqueologia per a trobar origen de valors molt segurs, els de la nostra natura, creadora i creativa. Ens cal escoltar per retrobar-los i fer-los nostres de nou.

És molt senzill, m’ho crec, n’estic plenament convençuda i vaig a posar-ho en pràctica.

És connectant amb l’expressió autèntica que ens desfarem del pensament impositiu, repressor, castrador. O com pensava el mestre Jose Luís Sampedro: el lliure pensament és l’activitat més important per a la llibertat humana.

Cal crear el món en el que volem viure, de nou, amb els valors antics d’una natura respectuosa, que encara estan en nosaltres, que només cal escoltar.

Ens veiem a Israel, em traslladaré el dia 16 de Novembre, i espero anar donant notícia del que vagi passant…

Fins aviat!

Berta-Zoé

Somos tan pobres que no nos dejan acoger a nuestros huéspedes

What are we waiting for?

Quién cree en esta mentira?

Porqué seguimos repasando la misma línea divisoria? la linea que cuenta los días…

Día a día, como si yo no fuera…, como si fuera el otro… dejando pasar el tiempo… Como niña enfadada matando el tiempo entre fantasías perturbantes, dando círculos en pensamientos dementes, mientras se observa muy de cerca los dedos a la pálida luz del sol, en la esquina encalada de su cuarto.

Dónde está el mundo en estas mentes tan cercadas? Que ven una realidad tan microscópica… tan enfocada… perfeccionando. Criados en invernaderos, educados para no entender al prójimo. Maldito mundo del capital. Demente y ciego.

Como podemos estar tan ciegos?

Tan obcecados en nuestra propia existencia.

No vemos más allá de ese estúpido miedo al castigo, de un igual perverso, creado en la imaginación de nuestro pobre espíritu cansado. Perpetuamente cansado. Incapacitado, discapacitado, siempre diciéndose: no puedo hacer nada para cambiar. Desvitalizado.

Creyendo en su misma mentira, transmitiendo la propia cruz en forma de jugarreta torcida a sus descendientes, ojo por ojo, diente por diente, ahora sabrás lo que es sobrevivir en esta maldita cárcel.

Como si por un momento te creyeras de verdad toda esta mentira, y salieras a pasear con el vestido azul de flores entre carcajadas torcidas, sujetando la mano a esas criaturas que van a pagar por tu mismo castigo.

Que si solo soy uno más, que qué voy a hacer yo… que vamos a hacer nosotros, si no podemos hacer nada…, pobres discapacitados. Personas con vestidos caros y con carruajes, trágicamente discapacitadas, discapacitadas para amar al mundo, con la misma fuerza que les constriñe los sesos de esa mente cerrada.

Que si no tengo tiempo, como si detrás del tiempo se escondiera el monstruo que habita en el armario que no queremos abrir, y no nos atreviéramos a dar el paso para bajar de la cama. Perpetuamente niños enfermizos. Perpetuamente contagiando a los siguientes, como los mismos ratones de laboratorio en un circuito cerrado.

Es que no hemos encontrado la fuerza vital? Como si no tuviéramos ninguna intención de elevar nuestros destinos, tan pobres, tan pobres… Como la más mísera criatura que, medio ciega, cuenta los centavos con deleite en una esquina húmeda de hormigón…

Pobre existencia, con todos lo medios para unos fines tan pobres.

Somos tan pobres, que no nos dejan acoger a nuestros huéspedes.

Fins a una altra

Mireia i Rosa Grau Puncernau, de Barcelona, seguiran donant informació de primera mà.

Estic molt il·lusionada de saber que tindrem una font d’informació de qualitat i confiança a través de la qual, podrem continuar sabent què està passant ara mateix a Grècia amb moltes de les famílies que fugen de la guerra i que volen entrar a Europa.

La Mireia i la Rosa n’informaran a través de “Dels Ulls Enllà” durant la seva estada d’aquest mes d’Agost.

https://delsullsenlla.wordpress.com

De la mateixa manera, voldria esmentar “Latidos” que és el nom del treball d’art performatiu que vam portar a escena el passat 17 de Juliol a La Floresta Pearson, Barcelona. La peça se centrà en diversos punts de vista respecte a la situació dels Refugiats a Grècia, i fou interpretada per Jesús Borra ArtoHoracio GanemUrko AlcaideLounes BoudjemaMati MoonTito MusicMaarten Steurs i Zoé Galinsoga. Tots agrupats en el Colectiu La Mueca Cóncava.

Després de la presentació vàrem recaptar fons per a les persones refugiades. Aquests diners viatjaran demà en mans de les germanes Grau Puncernau, que treballen a l’organització Stop Mare Mortum, i elles en seran les encarregades de decidir en què s’invertiran. La Mireia i la Rosa Grau Puncernau són dones amb una molt bella sensibilitat i n’estic segura que ens la transmetran a través de les seves paraules.

Aprofitant aquest gest de confiança, i tot i que sempre ens agrada partir-ne com a base, jo vull expressar i agrair la comprensió de moltes de les persones que heu fet donacions a través d’aquest Blog al llarg dels mesos d’estada sobre terreny.
Tenint en compte que moltes vegades és difícil i/o delicat, i que en algunes ocasions, alguna de vosaltres no heu rebut cap missatge justificant de la inversió. M’hauria agradat fer una tresoreria més precisa de la meva estada. Mirant-ho amb perspectiva extrec que val la pena justificar aquestes inversions més formalment. Personalment jo vull incorporar l’aprenentatge per a una propera vegada.

Reflexiono també sobre els diversos vessants que es podrien millorar d’aquest blog i de la gestió del projecte.

El més important és, per a mi, agrair l’interès i la solidaritat de moltes persones que han donat suport a la iniciativa de molt diverses maneres; Amb les traduccions d’articles, el contacte amb altres mitjans, les donacions de fons, el suport personal… és espectacular veure tota aquesta acció i sense vosaltres tot això no hagués estat possible.

En resum, la valoració és molt positiva. I la meva sensació és que sí que hi ha esperança en l’ésser humà. Mirant-l’ho des d’aquesta cara del políedre que anomenem realitat. Per aquesta raó us vull donar també les gràcies.

Continuo aprenent de tot el viscut i sempre reflexionant per a seguir creixent i millorant.

Moltíssimes gràcies a tots i totes, de part meva i de moltes persones més.

No deixem de seguir de prop les vides d’aquestes persones, i continuem donant força als seus desitjos, objectius i somnis.

Amb molt d’amor,

Fins aviat,

Zoé Galinsoga heartinhands.org

13177087_773060799498130_5224668097909891965_n
L’equip amb el qual he estat treballant a Grècia

Conseqüències dels conflictes armats

Per altra banda, demà començarà el curs sobre Conseqüències dels conflictes armats, que organitza la Universitat internacional de la Pau . Durarà tot el cap de setmana i es durà a terme a Sant Cugat del Vallès (Centre Borja).
Aquí en trobareu tota la informació.

http://www.universitatdelapau.org/Home/_H4QS29qxa71K4gEMDbwD8G7R5RT3mEniaofqNDqsfaGUl2gzTqM06w

Continuem parlant-ne,

Migracions, refugiats i cooperació internacional

Sento informar tan tard del meravellós curs d’estiu de la Universitat de Barcelona en el que participo i on es tracta en profunditat la situació de poblacions refugiades d’arreu del món.
Des de les vivències de dos guerrillers Tupamaros, fins al conflicte de Bòsnia, Guatemala, Colòmbia o Grècia.
http://www.ub.edu/juliols/curs-estiu/migracions-refugiats-cooperacio-internacional

Es tracta de quatre dies que varen començar dimarts dia 4 de Juliol amb un programa molt complet coordinat per la Universitat de Barcelona en el qual ponents convidats de diversos països han parlat de la situació dels refugiats arreu del món, de primera mà. El programa acaba demà dia 8 de Juliol a les 14 h.

Sento molt avisar tan tard, si encara teniu l’opció d’assistir, demà serà l’últim dia, que començará a les 9:30 h amb la ponència de Phillip Naucke, investigador en Philipps University of Marburg (Alemania). Seguidament a les 12 h, hi ha programada la ponència on parlaré sobre els camps de refugiats a Grècia i la meva experiència dels últims dos mesos de treball sobre terreny.  La meva ponència es titula “Refugiats a Grècia. Un poble, una família” i  entrarem en profunditat prenent com a eix la situació de la dona refugiada, el seu espai, les seves preocupacions i els seus desafiaments. Des d’aquí abordarem la delicada qüestió familiar. Ens servirà per fer-nos una idea de com viuen les famílies dins d’aquest context provisional que són els camps de refugiats.
Acabaré convidant a reflexionar plegades sobre possibles solucions, partint d’aquesta perspectiva però fent referència a diverses iniciatives que han nascut aquí a Espanya, com la liderada pels ajuntaments de Madrid i Barcelona, “Welcome Refugees“. Sempre amb l’ànim de dibuixar plegades aportacions per a aquestes propostes de solució del conflicte.

El curs té les portes obertes a totes aquelles persones que estigueu interessades a seguir la situació actual dels refugiats a diversos llocs del món.
Disculpeu de nou per no ser a temps de tot, i tot i així, espero de tot cor que ens vegem demà a la sala del curs, o les setmanes vinents a través de les pàgines d’aquest blog, per seguir comentant i compartint el que s’ha parlat al curs.

Tornada dels camps de refugiats

Ja he tornat a Barcelona. Em costa aterrar, mirar el que he deixat enrere i entendre que segueix allà, exactament igual que quan jo hi era i encara podia fer alguna cosa. Em cal continuar escrivint, la informació s’anirà integrant, però a poc a poc. És molt dur, mentalment, psicològicament, és complicat, fins i tot tenint el millor dels suports i companyia…

Tot i així, m’agradaria compartir algunes reflexions, extretes de la mateixa experiència als camps. Aquestes reflexions m’ajuden a entendre millor el que ha passat i continua passant als camps del Nord de Grècia.

Penso que la història ens recorda que crida per un canvi en la de comprensió de les responsabilitats. El canvi consistiria a confiar en el poder i la capacitat dels milions de persones que estan interessades a resoldre aquesta situació. Acceptant que som aquestes les úniques immediatament capaces de donar resposta a la situació de les persones refugiades amb dignitat.

Segons la iniciativa impulsada per Ada Colau, es tracta de desenes d’ajuntaments només a Catalunya que estarien disposats a rebre una família, amb tot el que comportaria.

És per tant únicament una qüestió de tàctica política. És aquest un dels casos més obvis, i per tant en els quals es fa més palès, quan poques estructures hi ha que sostinguin el benestar de la humanitat.

Per altra banda, l’espontaneïtat de l’organització transversal de solidaritat, actora principal en aquest conflicte des de l’arribada dels refugiats l’estiu de l’any 2015, ha demostrat capacitat per digerir i transformar el conflicte en una oportunitat, una oportunitat de començar a resoldre els conflictes d’una altra manera. Més humana, més constructiva, més coherent.

En termes pràctics, aquesta nova possibilitat s’ha vetat. Aquesta és la història del que ha estat a punt de ser. Ara les refugiades s’estanquen en camps a Grècia a Alemanya, a tot Europa, anònims, no més que números, i en mans de policies, burocràcia, exèrcit.

He de confessar que m’agradaria molt veure als governs fer un pas enrere, deixar que passi. Tot posant-se al servei d’orquestrar i oferir. El que seria sens dubte un intercanvi de confiança per part seva, de tornada als qui haurien de considerar ciutadans capaços. Una relació de confiança en les dues direccions. En lloc de témer als qui els tenen odi, marcant els següents passos de la història, confiant en els qui els volen rebre.

Algunes dades, en aquests mesos d’ençà de l’inici de l’èxode, hi ha hagut donacions immediates com per abastir dues vegades la població de refugiades a Grècia en materials de primera necessitat, desenes de milers els voluntaris i donants que han actuat amb coresponsabilitat, agilitat i eficàcia.

Les persones i la seva capacitat de mobilització han demostrat que poden molt més del que han arribat a assolir les institucions. Seria un magnífic senyal d’humiltat, humanitat i salut democràtica reconèixer-los-ho i tenir-ho en compte per a integrar-ho.

És un repte sense precedents, però és que el precedent al qual no vull ni referir, i que dolorosament ens mira de reüll, és tan esgarrifós, que val la pena mirar d’inspirar cap a un altre camí, i provar, confiar en la humanitat, i en la sòlida pau ciutadana que es manifesta quan es parla de solidaritat. Jo, després del que he vist, hi crec plenament.

En canvi, estem a punt d’entrar en la completa foscor d’una Europa silenciosa, mentre es cuina a càmera tancada el Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP), mentre les dretes pugen amb força, la por es contagia com un virus, el mal, “banal”, s’exten per la superfície.

Ara cal confiar en la llum, més que mai. Cal confiar en l’espontaneïtat, enemiga del control i de la por. Fèrtil, vital, creativa i constructiva.

Això és el que han talat, traslladant a aquestes famílies, als camps militars. Als polígons grisos i oblidats hi maten el temps milers de persones.

Jo em quedo amb una última anècdota, amb les cares d’uns quants senyors quan vaig arribar al camp per un forat de la reixa. En veure’m exclamaven “A Barcelona! Milers de persones estaven al carrer ahir amb cartells! Parlaven de nosaltres!” Allà estan sols! Ho sembla! I no és així! Era espectacular agafar perspectiva i veure.

El dia anterior hi havia hagut la manifestació a Barcelona. Els havia arribat a través de les xarxes socials, i de sobte, en els seus rostres, hi havia molta més llum. La magnitud del que estaven vivint, del que eren protagonistes, en adonar-se’n… Era molt gran.

Tots podem intervenir i canviar la història, la història s’escriu cada dia!

Sabent que el full de ruta s’ha de traçar, doncs, sobre la marxa. Aquesta “improvisació”, tan menystinguda en el sistema capitalista, pot tenir unes conseqüències sorprenents i donar-nos lliçons sobre la vida, que lluny de poder ser controlada i classificada, s’expressa més complexa i s’escapa pels cantons dels punys tancats. Malgrat les nostres maldestres obsessions de manipular-la i dominar-la.

No esperem actes d’humilitat, per desgràcia, en aquest món de prepotències mundials. Res més lluny de la realitat humana. Però nosaltres i la nostra llum seguirà creixent, si ens hi dediquem, i també en podrem observar els resultats i les dinàmiques. Tant si fem com si no fem. Tant si tanquem els ulls i els llibres! Com si mirem, comprenem i actuem, ho observarem.

“Les coses no s’han de dir, s’han de fer, perquè al fer-se, parlen soles” va dir Woody Allen.

Per últim, m’agradaria molt citar a la lúcida escriptora Paloma García Picazo en un fragment del seu llibre Teoría Breve de Relaciones Internacionales*

“En el cajón de sastre que es eso que se llamó, con empacho, Tercer Mundo, entraban sociedades, naciones, pueblos y culturas tan dispares como la vieja China o la milenaria India, junto a las comunidades indígenas de medio mundo -desde Oceanía hasta la Amazonía, desde el África Austral o Central hasta Alaska o Groenlandia- o el vastísimo mundo árabe, musulmán o no, por poner sólo algunos ejemplos extremos. ¿A qué se debe tamaña miopía semántica?”

El tercer món és un invent. El Tercer món no existeix. És mentida. Al nostre planeta hi ha cultures i països tant variats, rics i diversos com la vida. I és clar que hi ha algú a qui interessa dirigir forces aniquiladores contra segons quins territoris, i reduir a cendres la diversitat de la vida, també hi ha qui ho sap i participa, més o menys conscientment d’això, i per tant es converteix en un més de l’engranatge, del mecanisme d’ofegament i destrucció de la vida. Al marge de les conseqüències humanes, naturals, i sobretot malgrat elles, o directament amb aquest objectiu.

Per buscar el precedent d’aquest cas que ens ocupa, valdria mirar enrere, no pas a Alemanya sinó per a citar un exemple a Llatinoamèrica, tenim molt a aprendre del seu sistema comunitari i de cooperativisme tan desenvolupat, on els immigrants de ben segur que serien rebuts d’una manera molt diferent.

El nostre futur està en mans de les persones, sobretot des que tenim entre nosaltres les xarxes socials globals per articular-nos en massa i amb efectivitat, sense perdre de vista la vida.

*Paloma García Picazo “Teoría breve de relaciones internacionales”, Tecnos, 3ª edición, Madrid, 2009. pág. 121.

Sóc Zoe Galinsoga escrivint des dels camps de concentració del nord de Grècia. Ens hem desplaçat des d’EKO Camp als nous camps gobernats per l’armada militar als voltants de Thessaloniki.

Acabem d’assentar les nostres instal.lacions al camp S.K Market a Kalechore. Preparem la instal·lació també a un dels camps a Sindos.
Som una de les molt poques organitzacions que tenim permís per a treballar als nous camps de concentració, gràcies a l’esforç de les nostres coordinadores. Aquest és un fet molt greu. Es necessita una gran organització per entrar.
Només som 4 voluntàries en total, per a un camp de 800 persones. La major part d’elles nens i nenes.
Set soldats seuen en taules de pícnic sota l’ombra d’un porxe, les refugiades s’asseuen als centímetres d’ombra que projecta el seu porxe.
BUS13392247_277812682608509_6190151372964334122_o
Fa dos dies que han desmantellat EKO Camp. A la matinada, sense informar a cap de les organitzacions. Han donat a les famílies (2.500 persones) una hora per deixar la seva casa de tres mesos ençà, sense previ avís, i traslladar-les, a un polígon industrial sense aigua corrent.

En arribar, les famílies van començar a escriure’ns una gran quantitat de missatges, estaven atemorits.

La mateixa nit un grup de nazis grecs organitzats han aparegut a la reixa del camp, desvetllant-los entre crits i llançant-los rocs.
ABDULAZEEZ
Al camp al qual m’han destinat no disposa d’ombra a l’exterior fora de la marquesina de l’edifici on s’apilen les tendes. Durant el dia s’asseuen amuntegats als centímetres d’ombra que projecta aquesta.
Avui una dona ha tingut un atac de cor a la tenda, no hi havia cap doctora.

Els nens i nenes juguen sota el sol i sobre l’asfalt amb els cubells d’escombraries, per què no hi ha cap altre objecte en tot el recinte.
Estan envoltats de polígons industrials abandonats. No tenen accés a internet, al corrent ni a menjar fresc.
Els residus i les aigües fecals s’acumulen a la superfície. No hi ha clavegueram.

Abans de plegar, una velleta ha entrat a la tenda. En veure’m, tot i que no em coneix, s’ha posat a plorar desconsolada. Li he fet un massatge.

Moltes dones venen a la nostra tenda a plorar.
En acabat m’he assegut a una vorera a respirar. Una nena s’ha assegut al meu costat, s’autolesionava amb una agulla de cosir.

Hi ha senyals de S.O.S molt greus.

Ajuda si us plau!

Totes les fotografies són d’Abdulazez Dukhan #‎through_refugee_eyes‬

Gràcies per entrar a heartinhands!

 

13000213_10209520620558992_963680339559387395_n

Hola a totes i tots!

Us escric per compartir que aquest divendres surto cap a Idomeni a cooperar al camp de refugiats. Hi seré per un període de dos mesos i estaré cooperant amb l’ONG Nurture Project International, que treballa per assistir i acompanyar els parts al camp i els processos de lactància.
És una ONG molt jove que ha nascut en aquesta situació tan trista, però val a dir, que alhora és esperançadora per què compta amb un gran equip de professionals i no professionals de tot el món, tots ells voluntaris, en la seva major part dones.

Durant la meva estada allà comptaré amb aquest blog per anar explicant el que vagi experimentant allà. Ara encara està buit, però amb el pas de les setmanes s’anirà completant.
Desitjo de tot cor fer-ho d’una manera que ajudi a, des de aquí, experimentar més humanament el que es viu als camps.

Una abraçada amics i amigues! Ens anem comunicant, www.heartinhands.org