Category Archives: Europa

Ramón Borda

En un mundo de buenas personas, todos vivimos mejor.

Estaba viendo los reflejos del sol en el agua salada de playa Laginha, en la isla de Sao Vicente, atardecía cuando agarré mi bolso para revisar el móvil, y entonces lo vi. “No se como voy a vivir sin ti amigo. No sé…” lo comentaba Cecilia, y lo supe, al principio no lo pude creer, en las fotografías buscaba la cara que se repetía como si no pudiera evitar que se tratara de Ramón, pero era claro, era él. Ramón había muerto.

Me parecía surreal, no lo asumí hasta minutos después, cuando hablando con Julia ella me lo confirmó, y entonces lloramos, lloramos juntas, una a cada lado del teléfono, de una línea invisible que nos unía, unía ese atardecer hermoso en Cabo Verde con su tarde-noche en La Floresta. Unía nuestros finos quejidos, nuestras orejas escuchantes con ese silencio lleno de brillo. El brillo que él deja.

Me conecté con ese pueblo tan peculiar, en el que he crecido, y que es para mí tan querido, ese “conjunto de subjetividades”, o un conjunto de “bípedos cabezapensantes”, como diría Ramón. Esa es La Floresta y no encuentro una manera mejor de describirla. Sumida en el corazón del Parque Natural de Collserola, se erige indisciplinada una comunidad de casas bajas y variopintas. Entre el bosque denso de pino blanco y encina, entre los matorrales silvestres crecen casas de gente intensa.

Foto de Stephan Wallot

Cuando llegué, estaba el pueblo que tanto amó a Ramón reunido. Un círculo de decenas de personas, sorprendidas por la muerte  súbita e inesperada. Me sentí tan querida cuando al verme exclamaron ” Zoé! Has venido!” y me abrazaron. Lloramos y reímos, nos besamos y abrazamos, y “fuimos todos novios”, como más tarde leyó Lorena, en ese poema de Jesús Lizano, “Novios” que tanto me conmovió.

En ese círculo fértil cada persona sentía la necesidad y el espacio de expresar a su manera esa perdida tan especial, esa huerfandad, esa viudedad, tan de una, tan de todos, ¿Era posible? ¿Era posible que todos nos sintieramos hijos, que todas se sientieran viudas? ¿Era posible que este hombre nos hubiera hecho a todos hermanos?

Y nos encontrábamos diciéndonos “Es que a mí me quería mucho!” y emocionándonos… Y sí, así era, a todos nos había querido mucho. ¡Qué grande es aquél hombre que cuando se va, hace sentir a cada persona única y especial, tan querida! Cada una de esas personas, aparentemente solo vecinas…, esta vez unidas por el hilo de su amor. 

Unidas como estábamos, y cómo él nos había enseñado, le despedimos.

Unos se encargaron, tras unos días, de mandar que había que retirar las ofrendas que llenaban el pueblo. Era la hora de despedirle, y de dignamente recoger los objetos, antes de que pasara el equipo de la limpieza, y nos diera a todos un disgusto. Recogimos, con dignidad, las fotos y los recuerdos que ocupaban la plaza.

Nos repartimos sus incontables tareas, para que nada de su presencia cayera en el olvido. Nos dijimos lo que dolía y lo que nos amaba y nos repartimos la herencia de su paso en esta vida. Un conocimiento y una práctica, una ética impecable. 
Alguien dijo “Yo me encargo de ese banco bueno, el mejor banco del mundo”, que Ramón había creado con su inseparable amigo Chava, “El Banco de Los Libros”, que aparecía mágicamente cada domingo en el banco de la plaza, para que los vecinos pudieran intercambiar sus lecturas… “yo me encargo algunos días, solo cuando pueda”, decía. “Pero con una condición, que cuando me vaya, cuando muera, me hagáis una despedida como esta!” Y todos rieron, y algunos se emocionaron.
Ramón fue de los revolucionarios de verdad, de los revolucionarios consigo mismos, día a día, construyendo alma. Ramón adoraba esta tierra asalvajada, de almas liberadas, errantes y llenas de coraje, esta tierra de flores silvestres que es La Floresta.
Ése día nos levantamos en La Floresta y estábamos huérfanos, y sí, Ramón no estaba, pero su estela, su brillo, su huella,  estará siempre entre nosotros. Ramón Borda nos ha hecho testigos, herederos y aprendices de un mundo mejor.

Foto de Stephan Wallot

“Lo que tiene que ser, tiene que ser hecho.” R.B

Esperanzas

Hoy he estado hablando con la Iraquí Deyka Nojine. Junto con su familia huyeron de Iraq hace un año, han estado refugiados en Grecia durante nueve meses…donde hace un año nos conocimos. Me llamaba para compartir que han conseguido ser reubicados a Alemania, y que de momento todavía viven en un campo de refugiados. Por fortuna aparentemente las condiciones son mucho mejores que en los campos de Grecia. Con mucha esperanza me cuenta que dentro de nueve meses podrían ser reubicados a un hogar, al fin.


Hoy en día muchos celebran su llegada a otros países europeos, parece que todo irá bien, y que el proceso sigue. También es tiempo de Ramadán para muchas de las familias es un momento de reunión y de unión.
En general la esperanza es lo último que se pierde, me dicen que “Siempre, vivas lo que vivas, mantenla, incluso en el peor de los casos también habrá valido la pena”.

Abdulazeez Dukhan y su familia acaban de llegar a Bélgica, el joven está entusiasmado, pronto empezará a estudiar en la Universidad de Bruselas. Le he ido siguiendo a través de Facebook, es muy inspirador, en estos nueve meses ha hecho muchos amigos, y sus obras se han expandido por el mundo entero!

Este muchacho realmente mueve a muchísimas personas que le hemos conocido, es el vivo ejemplo de la esperanza. Os invito a seguirle en Facebook, es muy emocionante!

En estos nueve meses en Grecia, muchas familias han dejado la guerra atrás, y con ella sus países. Nunca se olvidarán las raíces, pero también hay motivos para sentirse felices, se están sintiendo acogidas, y esperanzadas en Europa!

Ara mateix

Ara mateix parlant amb en Petros de Proactiva a casa nostra.

Veient des del balcó els autobusos militars passar en direcció a EKO Camp. Sentint que estem al límit d’aquesta situació, i sense poder fer més que estar allà amb ells, amb aquest sabor tant amarg en tot el que fem. Sentint que no sabem què els espera, sentint que mereixen el millor. Sabent que els camps de concentració estan plens de famílies, milers i milers de persones. Què els-hi podem dir?

Aquí la sensació dins les tendes és de 40 graus. A pocs quilòmetres hi ha un dels camps més grans del país, Kavala, on hi ha al voltant de 4000 persones. Hi ha desenes de camps al voltant d’aquesta area, la gran majoria d’ells no tenen suficient aigua ni menjar. Lavabos químics i insuficients, insectes de tota mena, i les persones es queixen i protesten de que hi ha moltes serps a tots els camps on he anat. Estàn en unes condicions higièniques inhumanes.

En Petros ens ensenya els videos dels rescats al mar, ens explica que no es planteja res més que el que passa a cada moment.

Nens i nenes, persones grans, dones i homes que venen de la guerra més salvatge, després, bots que naufraguen a mitja nit dins el mar, i ara aquí. Amb aquestes històries ens llevem i ens posem al llit. I l’endemà només pensem en encàrrecs aquí i allà per anar tapant forats, un medicament a aquesta tenda, una maleta, unes sabates de la talla 42 per aquell senyor.

Mentre estant, ara mateix, colecten donacions per a bosses de cadàvers que demanen des de l’hospital d’Alepo a Síria.

Al camp, la benzinera té tot el dia la tele encesa amb el canal Al-Jazeera, runes, bombes, morts. Són les seves famílies, els seus amics i amigues, les seves ciutats. Refugiats que mengen l’entrepà, el mateix entrepà que reparteixen cada dia i que ells ja llencen perque MSF no canvia el menú des de fa mesos.

Aquest és el dia a dia aquí, mentre esperen respostes.

Nova etapa

DSC02010    DSC02022

Aquestes són la classe de coses que no es poden substituir.

La nostra companya Zerzabel, traductora d’NPI, palestina i síria, ens diu, que per més que hagis vist de tot, mai t’acostumes a perdre un amic, una relació. Aquí això és un constant de relacions que es teixeixen i que s’estreten quan van passant els dies.

Sembla obvi però no ho és. No hi ha punt de comparació. En aquest cas, l’anarquia jugava molt a favor d’aquestes famílies. Una anarquia internacional en un no-lloc, en mig d’una natura bella i amb la llibertat de caminar fins al poble més proper. No es poden comparar, en aquest cas, amb el què són alguns dels camps militars, on alguns passaran més d’un any. Els militars tenen ordres de no col·laborar amb els voluntaris internacionals ni amb els refugiats. Ens tracten malament. No ho farem, no els deixarem aquí. Heu de seguir venint, hem de seguir aquí amb ells.

Jo i moltes persones més estem estem arribant al final de la nostra estada, però aquest relleu és imprescindible, perquè fa tota la diferència.

Jo ja començo a fer un procés de “resset” progressiu per a poder desprendrem d’aquesta realitat tan profunda i seguir treballant pels drets i les llibertats. Però l’experiència sobre terreny és meravellosa. Us recomano que si sentiu que heu de venir, no ho dubteu. Estic segura que aquí és on heu d’estar. Mai havia tingut la consciència tan clara de saber que estic fent el que he de fer. Us convido que feu el mateix que jo, que vingueu, experimenteu i expliqueu el que viviu. Aquesta és una experiència inoblidable que ajuda a entendre el món. Que ensenya sobre l’amor, la llibertat, l’ésser humà i sobre una mateixa.

I no els podem deixar aquí.

Ara, abans de començar la descompressió, hem gravat un vídeo amb el company Joan Carles en el màxim punt de consciència i també de ràbia, per canalitzar-la, com a detonant de la memòria, en aquest punt. La consciencia és traïdora, a vegades ens impedeix veure l’origen de la nostra misèria. Aquest n’és el nucli. Podem percebre la realitat d’una manera en la qual no aprofundim en allò que ens està passant, en allò que ens està afectant i en allò que impactarà sobre les nostres vides i que ja ho està fent. Ens ho trobem de cara, el conflicte està a cada barri perifèric, a cada carrer de les grans ciutats, l’arrel de les desigualtats comença aquí, en la consciencia. La falsa percepció de quelcom que no és aliè. Que és inherent. L’adaptació. Ens preguntem què ens passa, per què ens sentim buits i és que hem tancat els ulls al lloc on s’origina la realitat, a la consciencia.

Situació impossible

Fa gairebé un mes i mig que treballo als camps de refugiats del nord de Grècia. L’organització amb la qual treballo es diu Nurture Project International. Està integrada per dones voluntàries de tot el món que van i venen per períodes curts de temps. La majoria d’elles són llevadores i assessores de lactància.
Als camps és “llancen” quilos de pots de llet en pols, com històricament passa a molts països d’Africa, concretament amb la marca Nestlé.
Les dones s’habituen al consum d’aquests productes i sovint perden la capacitat i la voluntat de produir llet materna.
En situacions d’extrema pobresa s’ha convertit en un hàbit sota sospita, que genera un tipus de malnutrició amb seqüeles de per vida.
La llet materna, és un fenomen natural absolutament fascinant.
Les dones són capaces de produir llet de la millor qualitat fins i tot quan elles mateixes no estan obtenint aliment suficient, és una condició de la naturalesa per a garantir la supervivència.
La composició de la llet materna té la facultat de canviar en funció de les necessitats que presenta cada nadó. Fins i tot quan es tracta de bessons, cada pit pot generar una composició diferent i anar variant per les diferents necessitats de l’un i l’altre.
La substància varia naturalment de composició al ritme del creixement del nadó proporcionant a cada etapa els nutrients corresponents a les necessitats.
És una de les característiques del sexe femení, donaran del seu cos per al nadó fins i tot quan no en tenen per elles.
Aquesta informació és la que repeteixen incansablement les meves companyes cada dia. Tot i així, les mares sovint continuen alimentant amb el preparat. Sovint sense ni tan sols dissoldre en la quantitat adequada d’aigua, sovint fins i tot sense accés a aigua de bona qualitat o aigua potable, sovint sense poder mantenir nets els recipients amb els quals donen als seus fills aquest aliment.
Es converteixen en “addictes” a aquest producte, ja que una vegada una llauna arriba a les seves mans, és molt difícil que deixin de donar-los-hi, i sovint perden la producció natural de llet que és molt difícil de recuperar, sobretot en contextos d’estrès.
Fins i tot sabent que quan comencen a donar-los-hi, ja no poden parar i que queden dependents de trobar subministraments allà on sigui que es trobin, i de pagar els caríssims preus d’aquest producte, quan no tenen gairebé recursos econòmics. La companya Elena que ha treballat a Tanzània, ens explica que allà una llauna de 500 g té el preu equivalent a la meitat del sou mitjà mensual en aquesta regió.
L’alletament es pot donar mentre es viatja, no requereix desinfecció ni envàs i és un perfecte medicament per la majoria de malalties menors que pateixen els nadons.

La meva tasca fins ara ha estat encarregar-me, juntament amb un grup de dones meravelloses, de la tenda de bany de nadons. Banyem entre 24 i 35 nadons al dia quan les condicions són normals.

El camp al qual estem assignades fa dies que es troba en una situació impossible. La d’una imminent operació militar de desallotjament sense data concreta ni informació de destí dels seus habitants.
Les famílies es troben en un estat d’estrès enorme. És una tortura psicològica, que se suma a tot el que ja han viscut aquestes famílies. Durant les hores de sol estem per sobre els trenta-cinc graus de temperatura. Hi ha persones que cauen com a mosques desmaiades.
A causa del temor i la inseguretat que genera aquesta situació, moltes famílies decideixen emprendre el suïcidi de sortir del camp amb els nens caminant per intentar travessar la frontera a peu o pagant xifres astronòmiques a taxistes o màfia. Quan els enxampa la policia els emmanillen davant els seus fills i els tornen al camp, completament commocionats. Les altres famílies ho veuen, augmenta la tensió.

Fa dos dies que ens han obligat a desconstruir les nostres instal·lacions per l’evacuació del camp. Seguim anant-hi i banyant als nens en tendals improvisats. La situació és insostenible i ja només esperem que desallotgin, per què aquesta s’ha convertit en la nostra única opció.

Fins aviat,

Aquesta és l’entrada que vaig escriure ahir, abans de veure el que he vist avui. La publico perquè entengueu el caotisme i la paranoia de la situació. Avui he visitat un camp militar, el que he vist i sentit allà, no és agradable de sentir. Em sap greu haver de donar les més males noticies, escriure aviat.

Anècdota

No m’estranya que s’exasperin malgrat la seva infinita paciència.
Avui em costava allunyar els nens del foc, no tenia ni prou energia…DSC01979
Voleiant per terra ha arribat un paperet escrit en àrab. L’he collit i l’he guardat.
En Rafat, que sempre ens ajuda a portar l’aigua de la font, passava per allà i li he preguntat que de què es tractava. S’ha assegut al meu costat. S’ha posat a llegir, amb un somriure compassiu. Amb les mans i el rostre, tot llegint en veu alta s’ha començat a explicar. Em deia, “Muhàmmad, (em mira comprovant que se de que parla, jo assenteixo somrient), va dir que tots ens hem de parlar, si cridem, no ens entendrem. Diu que tots els pobles són amics”. M’ha mirat, comprovant que l’entenia, i ha prosseguit explicant-se, “Espanya, Alemanya, Portugal, Itàlia… (amb cara de complicitat) Tots els pobles són amics.”
Era una pàgina de l’Alcorà, la pàgina estripada d’una edició de butxaca. Una pàgina que potser algú, de tant llegir-la, havia decidit regalar-la a algú altre, que potser no estant-ne tant interessat l’havia llençat, o al cap a la fi, potser simplement l’havia oblidat en algun racó i el vent l’havia fet volar… El cas és que sí, jo, sota la xafogor del tendal i el foc, sempre amb les cassoles i els cubells d’aigua, també estava pensant en el mateix…DSC01972

Un poble per a una família

Avui al camp d’EKO quan sortíem de la haima de la Rima, ens hem creuat amb un cotxe que duia una càmera incorporada al sostre. Estava recorrent i filmant tots els racons del camp. Era un cotxe oficial… Tothom es preguntava, Què volen fer?DSC01925
El camp d’EKO és ja com un petit poblet. Igual com ho era Idomeni, però diferent.
Hi ha una escola dirigida per una mestra síria i un espai infantil de joc. Una cuina gegant en la qual cuinen refugiats kurds i àrabs. Un preciós saló de bellesa construït i organitzat completament per dones àrabs. Les tendes d’Hammam per a nadons i l’assessorament i acompanyament en la lactància i l’embaràs, on es fan classes setmanals i hi ha grups de suport integrats per dones kurdes i àrabs.DSC01968
Les tendes estan ja molt ben isolades i instal·lades… Les famílies comencen a aixecar el cap.
Feta de bons records, d’amistat i de treball de cooperació entre totes, la història d’aquest camp ja és una realitat per a totes elles. Què volen fer?
DSC01936  DSC01929
Com ja sabreu, el camp d’Idomeni l’han desmantellat. Els volen seguir movent d’aquí cap allà desfan la seva identitat, la seva integritat es devilita cada vegada que han de començar de nou.
DSC01967

DSC01867Aquesta terrible crisi ha estat causada per la falta de voluntat política i la seva total irresponsabilitat davant les vides d’aquestes persones.
Els organismes europeus han demostrat ser inorgànics, freds, rígids i cruels.

I em venen al cap pensaments com per exemple Un poble per a una família.

Consisteix a generar una xarxa de pobles disposats a acollir a famílies refugiades. Cada poble es podria responsabilitzar d’assimilar a la família que acull. Facilitar-li la formació que necessita per integrar-se amb la comunitat, d’inserir als adults en el mercat laboral local.

Al mateix temps, tots els pobles acollits a la iniciativa podrien ser coordinats per una organització que s’ocupés de facilitar la correcta assimilació de les famílies, on els pobles podrien compartir les seves experiències, i posar en comú els processos de tràmit legals fins a obtenir la documentació definitiva per a tots els membres de les famílies.

Com és possible que ens maltractin d’aquesta manera? Per què no tenen en compte tot l’esforç que ja estem fent, com a punt de partida?

La vida no és això. Aquí el que veiem són humans, famílies, unitats de sentit, rostres agrupats, amor i voluntat. Les fotografies tristes, les notícies dramàtiques ocupen tota l’atenció, però només són un u per cent del que passa aquí, el noranta-nou per cent són moments plens de sentit, solidaritat i treball cooperatiu.
DSC01985
La nostra historia està pintada de negre i no es valora el que es fa al marge de la tecnocràcia, simplement perque volen exercir una única forma de control, la força militar i l’estructura dels interessos per sobre de tot el demés, per sobre de la vida.

La vida no és això. El que hi ha aquí són humans, famílies, unitats de sentit, rostres agrupats, amor.

Per què no podríem continuar aquesta impressionant cooperació internacional espontània fins a portar-la a l’ultim terme d’integració normalitzada i no traumàtica? L’espontaneïtat no te valor? Només la forca, la imposició de criteris per interessos i el control són segurs? Que hi ha més segur que la seva pròpia dignitat tan ben acompanyada per tantes persones de tot el món? Ja prou que la resposta a aquestes preguntes sigui “perquè no volen.” I nosaltres? I nosaltres què volem? Si deixem que decideixin per nosaltres els estem dient que no som capaços de decidir. Des d’aquí diem, no volem anar als camps militars. Ni a viure, ni a treballar, volem quedar-nos aquí fins que aquestes famílies trobin una llar definitiva.

DSC01955
No seria més maca una història escrita per les persones en lloc de per les decisions estratègiques preses des d’uns despatxos?
Podríem promoure una proposta com aquesta? En l’era de la informació si que és possible. Per què no evoluciona la història al ritme de la tecnologia?
 Per què no canviem el color de la història?

DONES

Ha arribat al camp una nova dona amb els seus set fills i filles. Ha caminat amb ells des del campament militar de New Kavala fins al d’EKO. Amb ells, la tenda i totes les seves pertinences a l’esquena. Es diu Nahida, té quaranta-un anys i ve de Síria.
Ara viu al camp d’EKO. Sempre ens ajuda a traduir l’assessorament a la tenda i està prenent un paper molt important per a la comunicació entre les dones al camp.DSC01891

Us diré que la seva presencia és enorme. Pesa uns 100 quilos, i l’energia que desprèn és tan potent com la d’un arbre mil·lenari. És una nova incorporació vital per al nostre equip, ja que l’empoderament de les dones s’està convertint en la pedra filosofal del nostre projecte.

Per explicar-vos sobre aquest tema, m’agradaria presentar-vos a la Muhabad S., pintora síria de trenta-cinc anys i les seves pintures. L’estem començant a promocionar, pel seu talent i per la necessitat de traslladar la percepció de les persones refugiades, en un idioma universal.
Hem fet còpies de les seves pintures aquí i les estem venent per ajudar-la.DSC01894

En aquest retrat la Muhabad S. vol transmetre la seva visió sobre les diferències entre els homes i les dones a l’hora d’afrontar els problemes. Ens explica “Els homes tenen un rol productiu. Com que aquí no poden fer res, per què no poden respondre a les preguntes de les dones, no poden assegurar un bon futur per als seus fills i filles, etc. llavors es tanquen.
Per altra banda, les dones, com que tenen un rol reproductiu, d’alguna manera segueixen fent el que feien abans, cuidar dels seus fills, mantenir la casa…
Per naturalesa les dones parlen molt. Pel qual pensen molt i es fan moltes preguntes.
En el dibuix podem veure com les dues boques de la cara del retrat mostren uns llavis femenins oberts cap a ells, els homes. I ells tenen les boques tancades, doncs, és per això, que els homes callen i es moren.
Les dones aconsegueixen veure alguns colors, malgrat que tenen el fil ferro espinat penjant de l’orella. També poden veure les coses positives”.

DSC01860

A la tenda d’assessorament, les dones estan començant a teixir les relacions socials entre elles. Fan una xarxa molt sòlida i consistent. Es relacionen entre elles en l’espai que les companyes han construït amb molt d’amor. Les trobades són fructíferes, afloren records, sensacions i pensaments. Les dones kurdes i àrabs conviuen amb tolerància, tenen una inmensa paciència i una gran disposició de col·laborar.
La feina de les llevadores:

La dona que avui visiten les companyes té en un risc altíssim de mort. Està a punt de fer una quarta cesària, cas que a qualsevol lloc del món seria de màxima alerta. Ella està en una tenda de campanya en mig d’un descampat.
Un dels seus parts anteriors va ser una bessonada. Els bessons no hi son, els va matar una bomba a Síria, els explica la mare.

Una altra dona s’ha posat de part avui. La companya i llevadora Nerea l’ha acompanyat, juntament amb el seu marit a l’hospital. El que han viscut a l’hospital li ha xocat tant que fa una hora que escriu sense parlar. La història que ens ha explicat quan ha aixecat el cap de la llibreta ha estat aterridora.
S’estan practicant les perilloses cesàries indiscriminadament. Sense permís de les mares i sense informar a la llevadora que els acompanya ni als marits.

Fa dies que vull compartir, de part de moltíssimes mares i professionals del camp,
STOP A LA VIOLENCIA OBSTETRICA CONTRA EL LA DONA, LA SEVA SALUT I LLIBERTAT ARREU DEL MON. PROU CESARIES INNECESSARIES.
El risc són les seves vides. A més a més, aquí, elles tornen a les tendes després. Personalment, he vist passar per aquí una desena de llevadores d’arreu del món, de diferents edats, criteris i formació, totes expliquen amb fúria les mateixes experiències. És massa casualitat que sigui una qüestió de divergència entre criteris mèdics!

La dona Walla, a la qual van practicar l’ultima cesària del camp, és un dels casos de vulnerabilitat extrema que hi ha a EKO. Està completament delicada, està, segons el personal mèdic del camp, en la corda fluixa. Cada dia l’observem amb més preocupació. Físicament està greu, psicològicament també, li costa molt reconèixer i comunicar-se amb el nou nat.

Hi ha molts i molts casos que freguen la il·legalitat. Els hospitals grecs a més d’estar completament sobrepassats estan cometent delictes contra els drets i la salut de les dones refugiades repetidament. Observatoris mundials de violència obstètrica tenen el punt de mira sobre els camps i hospitals grecs.
Es tracta d’una de les vessants més  incontrolables i dolorosos dels camps.

Entre nosaltres, les dones, fem contactes, ens expliquen les seves històries, el cor es fa feixuc, i t’adones que som testimonis, testimonis segurament incomodes. Molt incomodes. És per aquesta raó que la maniobra de l’estat grec consisteix a crear aquests camps militars a on no ens deixen entrar. No seguim tapant la desgracia, si us plau, millorem entre totes la situació.
Quan arribes als camps no saps ben bé que és el que està passant. És molt trist, però a poc a poc et va arribant, és la realitat i totes estem disposades a afrontar-la i construir.

DSC01885DSC01903DSC01791

QUI SOC JO?

Qui sóc jo per salvar a una nena de la ceguera?
Qui sóc jo per buscar a un home desaparegut a la frontera?
Qui sóc jo per evitar que les persones morin de fam?
Qui sóc jo per evitar que una dona mori per un desgarrament d’úter?
Qui sóc jo per evitar que una mare se suïcidi per desesperació?
Com explico a un grup de nens abandonats que no s’han d’apedregar entre ells?
Qui sóc jo per fer que l’Ullah trobi al seu marit?
Qui sóc jo per consolar a una família que ha deixat als seus avis a una ciutat bombardejada?
Qui sóc jo per explicar a una família que no hi ha possibilitat d’asil en aquests moments?
Qui sóc jo per evitar que matin a un home en una baralla a mitjanit?

Qui som nosaltres, persones de bona fe, per alimentar a totes aquestes animes orfes?

SI US PLAU, NECESSITEM AJUDA!!!!!!!!!!

S.O.S

Notícies des dels camps

Abans que res, m’agradaria demanar disculpes per l’absència de notícies dels últims dies.

He de dir, que aquests han estat especialment difícils per a mi. Malgrat tot, sembla que a poc a poc recupero una perspectiva adequada.
Hi ha una insalvable distancia, entre la tasca quotidiana i la presa de consciència de la situació general.
El que veus quan aixeques el cap es sovint molt dolorós de veure.
Jo provo de fer el millor que puc per generar aquesta atmosfera de protecció i seguretat a la meva tenda, i segueixo creient en la importància de les petites coses, la bellesa, l’atenció personalitzada.

DSC01872

Però, més enllà del meu abast també hi ha una situació immensament desoladora, i en ella no puc intervenir. Això provoca en mi un sentiment de culpa.

DSC01869

Una de les coses que més m’impacten aquí, és l’actitud de les persones refugiades. Són les persones més integres, respectuoses i agraïdes que he conegut en la meva vida.

Veure que estan en aquesta situació i que no perden l’esperança, la dignitat, és immensament commovedor.

Aquestes persones han creuat el mar arriscant les seves vides i les dels seus fills, el que han trobat en acostar-se a terra, son persones amb els braços oberts, dient-los que tot esta bé, que estan vius, i que els cuidaran. L’agraïment d’aquestes persones és etern, és un agraïment per les seves pròpies vides.

Venint d’una guerra terriblement sanguinària i cruel. Tot això, esta en les seves mirades, en els seus braços quan t’abracen. És molt intens. Per força, les dues cares de la humanitat han estat recentment experimentades per ells i elles. DSC01847

Avui he passat la tarda en unes tendes a damunt les vies del tren. Hi vivien un grup de mestres en parelles. Malgrat estar en la trentena, no tenen fills. És difícil trobar joves sense fills. A banda d’estar lliures de la càrrega que suposa tenir fills aquí, es permetien mica d’aquest humor sarcàstic que apareix en observar una situació grotesca amb una mica de distancia. He jugat amb un d’ells una partida d’escacs.
Quan en principi passava de llarg i m’he quedat mirant-los jugar, m’han convidat a seure.

El primer que m’han preguntat ha estat “are you here working, or ressort?”. Aquesta pregunta m’ha deixat parada.
DSC01841Despres, asseguda entre ells, com una mes, i capturada per la intensitat de la partida, he aixecat els ulls, a poc a poc, i he mirat al meu voltant. El seu voltant de cada dia. Gris. Brut. A l’esquerra de les seves tendes, els lavabos de plàstic xorrejaven d’aigües fecals. Passejant d’un cantó a l’altre, grups i persones amb càmeres passaven fent fotografies, com turistes.
He entès la pregunta. Sembla un zoo. M’ha semblat pervers. Retorçat.

Venir a treballar es molt important, passejar-se per allà fent-se fotos és simplement una mala idea.

DSC01845

Comunicant amb l’exterior. Al camp d’EKO hi ha un punt d’informació dedicat a provar de trobar algun país que aculli a aquestes persones. Les vies disponibles per als refugiats en aquest sentit són dues línies d’Skype.

Disposen d’una hora d’atenció al dia per cada idioma. Les persones refugiades venen cada dia. Les línies comuniquen, ningú respon a l’altra banda… Hi ha voluntaris de diversos paisos que poden facilitar la comunicació.

Si algú coneix alguna manera d’iniciar el tramit de reunificació familiar a Catalunya, si us plau que es posi en contacte amb mi. Intentarem ajudar-los des d’aquí.