“El procés” de Masha’el Falasteen

Com ja he anat explicant en aquestes pàgines, l’art, juntament amb la cooperació internacional, són algunes de les meves vocacions principals, i aquest any he desenvolupat un projecte de gira per a un grup d’adolescents palestins que ballen danses tradicionals al Center for Social Development del New Askar Camp, a Nablus, Palestina.

A mitjans del mes de Juny vaig començar a establir contacte amb els fundadors del centre cultural, i juntament amb algunes voluntàries de França i Regne Unit, vam començar a teixir i posar en marxa una sèrie d’accions per tal de fer possible la gira que portaria a aquest grup de joves ballarins a conèixer els horitzons europeus, presentant el seu projecte a algunes de les ciutats més punteres d’Europa tot fent intercanvi cultural amb organitzacions i famílies d’acollida.

Després de tots aquests mesos de feina voluntaria hem finalment tancat la gira i efectivament, volaran a Europa a començaments del proper any 2020. Malgrat tot, he de dir que no ha estat gens fàcil, i aquesta experiència és la que voldria compartir amb vosaltres en l’entrada d’avui. El que vull dir és, que el que escric aquí, no és una opinió personal, sinó allò que constato després de molts mesos de comunicacions, redaccions i de respectar temps i processos burocràtics.

Tot va començar quan ja aconseguits els visats dels joves, subvencions per al transport, i gairebé tots els detalls de la rebuda i actuacions a les ciutats de Liège, Brusseles, Lyon i París, ja estàven concretades i després dels matexios esforços i d’enviar més de trenta emails a diversos Centres Cívics de la ciutat de Barcelona, no havia rebut encara cap resposta positiva a la ciutat.

No ho podia entendre! Com pot ser que un projecte com aquest no tingui cabuda a l’escena cultural d’una ciutat com Barcelona, que es diu oberta i acollidora…? No entenia què era el que estava fallant…

I això sí que és una reflexió personal: El sistema, les persones i les institucions de cultura estan massa rígides, funcionen per contactes i tenen uns codis, que fan què, qui no els sap,(com per exemple jo) no aconsegueixi progrés.

Una reflexió va nàixer entre aquesta pila de desànim, a vegades indignació, a vegades frustració… quasi sempre tristesa i cansament…i és que no sempre és per falta de recursos que la cultura i l’art no arriben tan lluny com podrien fer-ho.

Els equipaments han de comptar amb professionals i gestors que entenguin que són molt més que administradors d’espais, han de saber de persones, de gent, han de saber fer de mitjancers. 

I un exemple metafòric: uns nens i nenes, tots sols, han de poder fer ús dels espais si ho necessiten, per a dur a terme els seus processos artístics, i els professionals a les portes han de saber rebre’ls i guiar-los per a aconseguir-ho. Per què més enllà de les elits artístiques i del públic, l’art fa segles que ha demostrat ser un mitjà, un procés, i no només un fi.

Així d’oberts han d’estar els espais escènics de la ciutat. Per què de vegades aquests poden esdevenir les úniques “finestres” en determinats moments i per a certs individus d’una societat de desenvolupar-se…

L’art és un procés íntim que ajuda als individus a desenvolupar-se, l’art és un dret, l’art el pot practicar tothom, i els espais artístics i de cultura estàn per a això.

Bé, més enllà de filosofades i de pensaments particulars, vull agrair que finalment tot ocorrerà d’una manera molt especial, i que, encara que no m’agradi, la clau ha estat un contacte ja sòlidament establert en el mercat de l’art barceloní, i que, per contra, els molts correus electrònics que he fet amb els centres cívics, no han ajudat al fet que ho aconseguíssim, sense la seva influència encara no hauria estat possible.

En qualsevol cas, gràcies, gràcies al real suport de l’embaixada Palestina a París, a l’Esbart de Sant Cugat, al Centre Cívic Can Clariana, a la companyia “Liant la Troca” i “Cos de Dansa”, i sobretot, a les moltes voluntaries, ja amigues, que hem treballat molt per a que això tingui lloc.

I gràcies finalment, però no menys important a les de sempre, les persones activistes, que des dels barris s’organitzen i que acolliràn a aquests tretze emocionats joves palestins a casa seva.

Divenrdes dia 31 de Gener a les 18h00 de la tarda al Centre Cívic “Can Clariana” el grup Masha’el Falasteen, compost per tretze ballarins d’entre dotze i setze anys, explicaràn com és la seva vida als camps de refugiats, i ens presentaràn el seu bell treball de dansa Dhabka, la qual que dona color i sentit als seus dies.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *