Viatge a Palestina-Israel

Vinc de la conferència que ha donat Claudio Naranjo a les cotxeres de Sants de Barcelona. Ha expressat quelcom que ja ve ressonant en mi després d’aquests últims mesos de feina i en l’acció: La preeminència d’altres fins, per davant del “cuidar”, és un dels fets que marca la frustració d’una capacitat naturalment femenina en la nostra condició.

Una part que expressa una altra forma de vida. La qual pertany i a la qual pertànyer. Connectar, vetllar, cuidar. Enfront de la repressió, de la violència, la tortura.

El documental “Astral” dirigit per Jordi Évole, i l’acció de comunicació que l’ha fet arribar a tantes persones és un terreny fèrtil per a seguir.

Refereixo a una part primordial de la qual vaig parlant en aquest Blog respecte a les “cures” al fet de “cuidar”, un espai, a tu mateixa, al que fas, amb qui ho fas, a qui va dirigit. Cuidar. O dit d’una altra manera, allò que no es veu amb l’ull però que es rep, se sent, es percep.
Els valors que provenen de la potencialitat que neix de l’amor són diferents!

En molts moments he recordat les paraules del meu pare, quan tornant d’unes conferències a la Universitat de Costa Rica, havia reflexionat i em confessà, a l’orella com qui diu un secret i amb expressió còmplice guinyant l’ullet, “és un matriarcat encobert”. Referia a la guerra civil a Costa Rica com a un cas de cessament de la violència, després de centenars de morts, on les dones es van manifestar dient prou i es va acabar signant una treva de pau que encara avui perdura.
És un record que em llepa el cervell des de fa anys. Devia ser molt petita quan m’ho va dir!
Ho deia a cau d’orella per què tot i que la seva oient no podia fer-li una crítica, sentia que els seus col·legues sí que li haguessin posat en dubte aquella afirmació. El que van moure aquelles dones no es va veure, ho van fer a les seves cases amb els seus marits i familiars, als carrers amb els seus coneguts…

La dona no vol la guerra. No hi guanya res a la guerra, no s’hi juga res, no vol als seus fills combatent, ni als seus marits, pares ni germans.

Saber que cuidar a l’altre és allò que reconeix la meva essència em dóna un suc que atresoro. Això és per a mi com una potència.

Aviat em desplaçaré al territori d’Israel, un dels països més tensionats del mapa, per a explorar transformar, compartir i expandir. Entre el col·lectiu de les dones Palestines, en concret de les dones embarassades o que acaben de donar a llum.

De nou el nucli més generador possible de vida i d’amor dins el context més fosc. Per a mi és molt simbòlic, i considero que té molt poder transformador, partir d’aquesta potencialitat.

Observar, escoltar i potenciar, a través de l’amor. És el meu objectiu. Cuidar em guia. Cuidar-me a mi m’ajuda a cuidar als altres i em fa conèixer millor!

Avui Claudio Naranjo a prop dels seus noranta anys i amb un auditori d’un miler de persones, ens ha recordat la seva tesi humanista la qual comparteixo plenament: L’amor és l’única revolució possible, la revolució de la consciència, és l’única cura per a la nostra societat i civilització explotadora. Ell l’anomena civilització patriarcal. Entenc a què es refereix. No es refereix pas als homes com a gènere, sinó al que s’ha inculcat als homes que han de ser o fer per “merèixer ser-ho”. Els qui no se n’adonen són tan esclaus com nosaltres les dones.

Hem d’expressar el nostre potencial a través d’actes, ja s’ha fet molt, sense anar més lluny, les dones a Síria van encapçalar les marxes davant de la Mujabarat amb els nens i nenes protegint als homes que anàven darrere dels trets que els altres homes armats que componen la guàrdia assassina del règim de Bashar Al Asad els llançaven a discreció.
Les han mort sense pietat a elles, a ells i als nens i nenes. No hi ha dret, però no ens podem rendir, per totes aquestes persones i moltes d’altres que han donat les primeres passes.

Mort, guerra, violacions, i destrucció són totes elles paraules “femenines” que amaguen actes ancorats en una mentalitat destructiva, gens pròpia de la nostra essència. La part femenina ha estat tapada durant segles, i expressa la intuïció, les cures, la saviesa, la connexió i la comunitat. Donem veu a aquests valors, reivindiquem-los, posem lo en primer pla, tan homes com dones!

Donem veu a la natura. Donem veu a la nostra sang que pertany a la terra i no als ganivets afilats. Prou so sord de bombes, de “cazas” i de maquinàries de destrucció.
Les dones que volen imposar el seu poder amb valors patriarcals no representen una autèntica revolució, sinó que entren en una pugna amb els homes per un poder estèril.

Cal fer arqueologia per a trobar origen de valors molt segurs, els de la nostra natura, creadora i creativa. Ens cal escoltar per retrobar-los i fer-los nostres de nou.

És molt senzill, m’ho crec, n’estic plenament convençuda i vaig a posar-ho en pràctica.

És connectant amb l’expressió autèntica que ens desfarem del pensament impositiu, repressor, castrador. O com pensava el mestre Jose Luís Sampedro: el lliure pensament és l’activitat més important per a la llibertat humana.

Cal crear el món en el que volem viure, de nou, amb els valors antics d’una natura respectuosa, que encara estan en nosaltres, que només cal escoltar.

Ens veiem a Israel, em traslladaré el dia 16 de Novembre, i espero anar donant notícia del que vagi passant…

Fins aviat!

Berta-Zoé

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *