Tornada dels camps de refugiats

Ja he tornat a Barcelona. Em costa aterrar, mirar el que he deixat enrere i entendre que segueix allà, exactament igual que quan jo hi era i encara podia fer alguna cosa. Em cal continuar escrivint, la informació s’anirà integrant, però a poc a poc. És molt dur, mentalment, psicològicament, és complicat, fins i tot tenint el millor dels suports i companyia…

Tot i així, m’agradaria compartir algunes reflexions, extretes de la mateixa experiència als camps. Aquestes reflexions m’ajuden a entendre millor el que ha passat i continua passant als camps del Nord de Grècia.

Penso que la història ens recorda que crida per un canvi en la de comprensió de les responsabilitats. El canvi consistiria a confiar en el poder i la capacitat dels milions de persones que estan interessades a resoldre aquesta situació. Acceptant que som aquestes les úniques immediatament capaces de donar resposta a la situació de les persones refugiades amb dignitat.

Segons la iniciativa impulsada per Ada Colau, es tracta de desenes d’ajuntaments només a Catalunya que estarien disposats a rebre una família, amb tot el que comportaria.

És per tant únicament una qüestió de tàctica política. És aquest un dels casos més obvis, i per tant en els quals es fa més palès, quan poques estructures hi ha que sostinguin el benestar de la humanitat.

Per altra banda, l’espontaneïtat de l’organització transversal de solidaritat, actora principal en aquest conflicte des de l’arribada dels refugiats l’estiu de l’any 2015, ha demostrat capacitat per digerir i transformar el conflicte en una oportunitat, una oportunitat de començar a resoldre els conflictes d’una altra manera. Més humana, més constructiva, més coherent.

En termes pràctics, aquesta nova possibilitat s’ha vetat. Aquesta és la història del que ha estat a punt de ser. Ara les refugiades s’estanquen en camps a Grècia a Alemanya, a tot Europa, anònims, no més que números, i en mans de policies, burocràcia, exèrcit.

He de confessar que m’agradaria molt veure als governs fer un pas enrere, deixar que passi. Tot posant-se al servei d’orquestrar i oferir. El que seria sens dubte un intercanvi de confiança per part seva, de tornada als qui haurien de considerar ciutadans capaços. Una relació de confiança en les dues direccions. En lloc de témer als qui els tenen odi, marcant els següents passos de la història, confiant en els qui els volen rebre.

Algunes dades, en aquests mesos d’ençà de l’inici de l’èxode, hi ha hagut donacions immediates com per abastir dues vegades la població de refugiades a Grècia en materials de primera necessitat, desenes de milers els voluntaris i donants que han actuat amb coresponsabilitat, agilitat i eficàcia.

Les persones i la seva capacitat de mobilització han demostrat que poden molt més del que han arribat a assolir les institucions. Seria un magnífic senyal d’humiltat, humanitat i salut democràtica reconèixer-los-ho i tenir-ho en compte per a integrar-ho.

És un repte sense precedents, però és que el precedent al qual no vull ni referir, i que dolorosament ens mira de reüll, és tan esgarrifós, que val la pena mirar d’inspirar cap a un altre camí, i provar, confiar en la humanitat, i en la sòlida pau ciutadana que es manifesta quan es parla de solidaritat. Jo, després del que he vist, hi crec plenament.

En canvi, estem a punt d’entrar en la completa foscor d’una Europa silenciosa, mentre es cuina a càmera tancada el Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP), mentre les dretes pugen amb força, la por es contagia com un virus, el mal, “banal”, s’exten per la superfície.

Ara cal confiar en la llum, més que mai. Cal confiar en l’espontaneïtat, enemiga del control i de la por. Fèrtil, vital, creativa i constructiva.

Això és el que han talat, traslladant a aquestes famílies, als camps militars. Als polígons grisos i oblidats hi maten el temps milers de persones.

Jo em quedo amb una última anècdota, amb les cares d’uns quants senyors quan vaig arribar al camp per un forat de la reixa. En veure’m exclamaven “A Barcelona! Milers de persones estaven al carrer ahir amb cartells! Parlaven de nosaltres!” Allà estan sols! Ho sembla! I no és així! Era espectacular agafar perspectiva i veure.

El dia anterior hi havia hagut la manifestació a Barcelona. Els havia arribat a través de les xarxes socials, i de sobte, en els seus rostres, hi havia molta més llum. La magnitud del que estaven vivint, del que eren protagonistes, en adonar-se’n… Era molt gran.

Tots podem intervenir i canviar la història, la història s’escriu cada dia!

Sabent que el full de ruta s’ha de traçar, doncs, sobre la marxa. Aquesta “improvisació”, tan menystinguda en el sistema capitalista, pot tenir unes conseqüències sorprenents i donar-nos lliçons sobre la vida, que lluny de poder ser controlada i classificada, s’expressa més complexa i s’escapa pels cantons dels punys tancats. Malgrat les nostres maldestres obsessions de manipular-la i dominar-la.

No esperem actes d’humilitat, per desgràcia, en aquest món de prepotències mundials. Res més lluny de la realitat humana. Però nosaltres i la nostra llum seguirà creixent, si ens hi dediquem, i també en podrem observar els resultats i les dinàmiques. Tant si fem com si no fem. Tant si tanquem els ulls i els llibres! Com si mirem, comprenem i actuem, ho observarem.

“Les coses no s’han de dir, s’han de fer, perquè al fer-se, parlen soles” va dir Woody Allen.

Per últim, m’agradaria molt citar a la lúcida escriptora Paloma García Picazo en un fragment del seu llibre Teoría Breve de Relaciones Internacionales*

“En el cajón de sastre que es eso que se llamó, con empacho, Tercer Mundo, entraban sociedades, naciones, pueblos y culturas tan dispares como la vieja China o la milenaria India, junto a las comunidades indígenas de medio mundo -desde Oceanía hasta la Amazonía, desde el África Austral o Central hasta Alaska o Groenlandia- o el vastísimo mundo árabe, musulmán o no, por poner sólo algunos ejemplos extremos. ¿A qué se debe tamaña miopía semántica?”

El tercer món és un invent. El Tercer món no existeix. És mentida. Al nostre planeta hi ha cultures i països tant variats, rics i diversos com la vida. I és clar que hi ha algú a qui interessa dirigir forces aniquiladores contra segons quins territoris, i reduir a cendres la diversitat de la vida, també hi ha qui ho sap i participa, més o menys conscientment d’això, i per tant es converteix en un més de l’engranatge, del mecanisme d’ofegament i destrucció de la vida. Al marge de les conseqüències humanes, naturals, i sobretot malgrat elles, o directament amb aquest objectiu.

Per buscar el precedent d’aquest cas que ens ocupa, valdria mirar enrere, no pas a Alemanya sinó per a citar un exemple a Llatinoamèrica, tenim molt a aprendre del seu sistema comunitari i de cooperativisme tan desenvolupat, on els immigrants de ben segur que serien rebuts d’una manera molt diferent.

El nostre futur està en mans de les persones, sobretot des que tenim entre nosaltres les xarxes socials globals per articular-nos en massa i amb efectivitat, sense perdre de vista la vida.

*Paloma García Picazo “Teoría breve de relaciones internacionales”, Tecnos, 3ª edición, Madrid, 2009. pág. 121.

4 comments

  1. Hola Zoe, t’he buscat a Facebook però no et trobo. Marxo a Grècia amb Nurture a l’agost, m’agradaria molt parlar amb tu. Com et puc contactar?
    Mil gràcies,

    Pili

      1. Hola, Zoe.me ha hablado de ti Ibone Olza.
        Voy a Tesalónica,finales de agosto y me,gustaría hablar contigo si es posible.
        Un abrazo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *