Situació impossible

Fa gairebé un mes i mig que treballo als camps de refugiats del nord de Grècia. L’organització amb la qual treballo es diu Nurture Project International. Està integrada per dones voluntàries de tot el món que van i venen per períodes curts de temps. La majoria d’elles són llevadores i assessores de lactància.
Als camps és “llancen” quilos de pots de llet en pols, com històricament passa a molts països d’Africa, concretament amb la marca Nestlé.
Les dones s’habituen al consum d’aquests productes i sovint perden la capacitat i la voluntat de produir llet materna.
En situacions d’extrema pobresa s’ha convertit en un hàbit sota sospita, que genera un tipus de malnutrició amb seqüeles de per vida.
La llet materna, és un fenomen natural absolutament fascinant.
Les dones són capaces de produir llet de la millor qualitat fins i tot quan elles mateixes no estan obtenint aliment suficient, és una condició de la naturalesa per a garantir la supervivència.
La composició de la llet materna té la facultat de canviar en funció de les necessitats que presenta cada nadó. Fins i tot quan es tracta de bessons, cada pit pot generar una composició diferent i anar variant per les diferents necessitats de l’un i l’altre.
La substància varia naturalment de composició al ritme del creixement del nadó proporcionant a cada etapa els nutrients corresponents a les necessitats.
És una de les característiques del sexe femení, donaran del seu cos per al nadó fins i tot quan no en tenen per elles.
Aquesta informació és la que repeteixen incansablement les meves companyes cada dia. Tot i així, les mares sovint continuen alimentant amb el preparat. Sovint sense ni tan sols dissoldre en la quantitat adequada d’aigua, sovint fins i tot sense accés a aigua de bona qualitat o aigua potable, sovint sense poder mantenir nets els recipients amb els quals donen als seus fills aquest aliment.
Es converteixen en “addictes” a aquest producte, ja que una vegada una llauna arriba a les seves mans, és molt difícil que deixin de donar-los-hi, i sovint perden la producció natural de llet que és molt difícil de recuperar, sobretot en contextos d’estrès.
Fins i tot sabent que quan comencen a donar-los-hi, ja no poden parar i que queden dependents de trobar subministraments allà on sigui que es trobin, i de pagar els caríssims preus d’aquest producte, quan no tenen gairebé recursos econòmics. La companya Elena que ha treballat a Tanzània, ens explica que allà una llauna de 500 g té el preu equivalent a la meitat del sou mitjà mensual en aquesta regió.
L’alletament es pot donar mentre es viatja, no requereix desinfecció ni envàs i és un perfecte medicament per la majoria de malalties menors que pateixen els nadons.

La meva tasca fins ara ha estat encarregar-me, juntament amb un grup de dones meravelloses, de la tenda de bany de nadons. Banyem entre 24 i 35 nadons al dia quan les condicions són normals.

El camp al qual estem assignades fa dies que es troba en una situació impossible. La d’una imminent operació militar de desallotjament sense data concreta ni informació de destí dels seus habitants.
Les famílies es troben en un estat d’estrès enorme. És una tortura psicològica, que se suma a tot el que ja han viscut aquestes famílies. Durant les hores de sol estem per sobre els trenta-cinc graus de temperatura. Hi ha persones que cauen com a mosques desmaiades.
A causa del temor i la inseguretat que genera aquesta situació, moltes famílies decideixen emprendre el suïcidi de sortir del camp amb els nens caminant per intentar travessar la frontera a peu o pagant xifres astronòmiques a taxistes o màfia. Quan els enxampa la policia els emmanillen davant els seus fills i els tornen al camp, completament commocionats. Les altres famílies ho veuen, augmenta la tensió.

Fa dos dies que ens han obligat a desconstruir les nostres instal·lacions per l’evacuació del camp. Seguim anant-hi i banyant als nens en tendals improvisats. La situació és insostenible i ja només esperem que desallotgin, per què aquesta s’ha convertit en la nostra única opció.

Fins aviat,

Aquesta és l’entrada que vaig escriure ahir, abans de veure el que he vist avui. La publico perquè entengueu el caotisme i la paranoia de la situació. Avui he visitat un camp militar, el que he vist i sentit allà, no és agradable de sentir. Em sap greu haver de donar les més males noticies, escriure aviat.

One comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *