Anècdota

No m’estranya que s’exasperin malgrat la seva infinita paciència.
Avui em costava allunyar els nens del foc, no tenia ni prou energia…DSC01979
Voleiant per terra ha arribat un paperet escrit en àrab. L’he collit i l’he guardat.
En Rafat, que sempre ens ajuda a portar l’aigua de la font, passava per allà i li he preguntat que de què es tractava. S’ha assegut al meu costat. S’ha posat a llegir, amb un somriure compassiu. Amb les mans i el rostre, tot llegint en veu alta s’ha començat a explicar. Em deia, “Muhàmmad, (em mira comprovant que se de que parla, jo assenteixo somrient), va dir que tots ens hem de parlar, si cridem, no ens entendrem. Diu que tots els pobles són amics”. M’ha mirat, comprovant que l’entenia, i ha prosseguit explicant-se, “Espanya, Alemanya, Portugal, Itàlia… (amb cara de complicitat) Tots els pobles són amics.”
Era una pàgina de l’Alcorà, la pàgina estripada d’una edició de butxaca. Una pàgina que potser algú, de tant llegir-la, havia decidit regalar-la a algú altre, que potser no estant-ne tant interessat l’havia llençat, o al cap a la fi, potser simplement l’havia oblidat en algun racó i el vent l’havia fet volar… El cas és que sí, jo, sota la xafogor del tendal i el foc, sempre amb les cassoles i els cubells d’aigua, també estava pensant en el mateix…DSC01972

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *