Notícies des dels camps

Abans que res, m’agradaria demanar disculpes per l’absència de notícies dels últims dies.

He de dir, que aquests han estat especialment difícils per a mi. Malgrat tot, sembla que a poc a poc recupero una perspectiva adequada.
Hi ha una insalvable distancia, entre la tasca quotidiana i la presa de consciència de la situació general.
El que veus quan aixeques el cap es sovint molt dolorós de veure.
Jo provo de fer el millor que puc per generar aquesta atmosfera de protecció i seguretat a la meva tenda, i segueixo creient en la importància de les petites coses, la bellesa, l’atenció personalitzada.

DSC01872

Però, més enllà del meu abast també hi ha una situació immensament desoladora, i en ella no puc intervenir. Això provoca en mi un sentiment de culpa.

DSC01869

Una de les coses que més m’impacten aquí, és l’actitud de les persones refugiades. Són les persones més integres, respectuoses i agraïdes que he conegut en la meva vida.

Veure que estan en aquesta situació i que no perden l’esperança, la dignitat, és immensament commovedor.

Aquestes persones han creuat el mar arriscant les seves vides i les dels seus fills, el que han trobat en acostar-se a terra, son persones amb els braços oberts, dient-los que tot esta bé, que estan vius, i que els cuidaran. L’agraïment d’aquestes persones és etern, és un agraïment per les seves pròpies vides.

Venint d’una guerra terriblement sanguinària i cruel. Tot això, esta en les seves mirades, en els seus braços quan t’abracen. És molt intens. Per força, les dues cares de la humanitat han estat recentment experimentades per ells i elles. DSC01847

Avui he passat la tarda en unes tendes a damunt les vies del tren. Hi vivien un grup de mestres en parelles. Malgrat estar en la trentena, no tenen fills. És difícil trobar joves sense fills. A banda d’estar lliures de la càrrega que suposa tenir fills aquí, es permetien mica d’aquest humor sarcàstic que apareix en observar una situació grotesca amb una mica de distancia. He jugat amb un d’ells una partida d’escacs.
Quan en principi passava de llarg i m’he quedat mirant-los jugar, m’han convidat a seure.

El primer que m’han preguntat ha estat “are you here working, or ressort?”. Aquesta pregunta m’ha deixat parada.
DSC01841Despres, asseguda entre ells, com una mes, i capturada per la intensitat de la partida, he aixecat els ulls, a poc a poc, i he mirat al meu voltant. El seu voltant de cada dia. Gris. Brut. A l’esquerra de les seves tendes, els lavabos de plàstic xorrejaven d’aigües fecals. Passejant d’un cantó a l’altre, grups i persones amb càmeres passaven fent fotografies, com turistes.
He entès la pregunta. Sembla un zoo. M’ha semblat pervers. Retorçat.

Venir a treballar es molt important, passejar-se per allà fent-se fotos és simplement una mala idea.

DSC01845

Comunicant amb l’exterior. Al camp d’EKO hi ha un punt d’informació dedicat a provar de trobar algun país que aculli a aquestes persones. Les vies disponibles per als refugiats en aquest sentit són dues línies d’Skype.

Disposen d’una hora d’atenció al dia per cada idioma. Les persones refugiades venen cada dia. Les línies comuniquen, ningú respon a l’altra banda… Hi ha voluntaris de diversos paisos que poden facilitar la comunicació.

Si algú coneix alguna manera d’iniciar el tramit de reunificació familiar a Catalunya, si us plau que es posi en contacte amb mi. Intentarem ajudar-los des d’aquí.

One comment

  1. Ey wapa no saps com t’entenc. Hi ha un abans i un després de estar als camps . en la desesperació en la culpabilitat i també en les estupendes troballes humanes.
    El tema de les fotos tens raó i passa a tot arreu…..sembla k ara ho mirem tot a travers del mobil…..anem de touristes per la vida.
    Anims , tu a la teva feina ,que es molt necessari…
    Molts i molts petons
    Montse

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *