Monthly Archives: abril 2016

Preguntes a l’aire

DSC01762

Avui he tingut el dia lliure. He anat al camp d’Idomeni, a repartir bananes de matí, aquest és un servei diari als camps.

Només arribar amb els cotxes plens de plàtans, era molt d’hora, però un grup de nens ens estaven esperant a la carretera, anaven corrent darrere els cotxes.

La meva sorpresa ha estat quan hem tret les capses del cotxe, ells DSC01754s’han abalançat sobre les caixes de plàtans, i era per omplir les bosses de repartiment i carregar-se-les a l’esquena!
Eren xicotets d’entre 6 i 11 anys. Efectivament, han anat amb nosaltres, repartint tenda per tenda a les famílies que a poc a poc s’anaven llevant. Teòricament, només hi ha bananes per als nens. Costa molt dir que no a les mares, als pares, als avis, malauradament, no n’hi ha per a tothom, arribem fins on podem.

Però tot i així, si l’haguéssiu vist! El nen que m’acompanyava, tan digne, tan honest, els-hi explicava ferm que no n’hi havia per a tothom, que nomes eren per als nens, així que em mirava i em preguntava amablement: que et sembla? tres? i molt decidit els hi donava als nens. Les mares ja ho saben, però proven de rebre’n per elles també, és clar, malauradament els-hi hem de dir que no. Cal una gran enteresa per dir que no dónes menjar a les persones veient la situació en què estan.

DSC01771

Però aquests “nos” estan plens de comprensió, d’enteniment, de respecte, de dignitat i d’empatia. Estan plens d’humanitat. Ambdós, elles i nosaltres ens mirem i acordem el nombre de bananes que pertoca, amb la mirada ponderant. Sabem que cal repartir, que malauradament és el que hi ha.

DSC01773

És tant humà el que es viu aquí! Les persones refugiades no insisteixen de més, comprenent assenteixen amb el cap. Són persones molt raonables, respectuoses, sabies.

Més tard, mentre pentinava a una nena, ella em provava d’explicar, el que havia vist a Síria, era molt dur escoltar-ho d’aquella veu tan pacient i madura. Ella veient que no l’entenia, s’explicava, “aquí estem molt bé, aquí molt bé”. És sorprenent agafar perspectiva, i entendre que allà d’on venen no té res a veure amb el que hi ha aquí, és un pas intermedi cap a una vida millor. No cal que us expliqui que els records d’aquests nens són quelcom que mai no hauria d’haver succeït.

Ens acomiadàvem, des de la distancia ens cridàvem molt fort, “I love you!” i ho deien de debo. No se quantes vegades ens hem abraçat abans d’acomiadar-nos.

Una mica de context:

DSC01783

Grècia és un país molt afable, i càlid, els grecs son gent molt pacífica. Les carreteres, els petits poblets, són plens de caminants i visitants, àrabs, kurds, també de voluntaris d’arreu. L’ambient és d’aparent bonança i generositat. Sembla que aquesta injecció està fins i tot reactivant l’economia d’aquests pobles. Però què hi ha darrere d’aquesta aparent normalitat? Hi ha un gran conflicte latent, i moltes preguntes sense resposta. Ara els restaurants són plens, les botigues també, les organitzacions compren quilos de menjar per abastir a aquestes persones. Però tots saben que és una situació temporal, les persones locals saben que això canviarà aviat, que els voluntaris marxaran i quedara el problema per resoldre. Les multituds s’estan dispersant. Els grecs locals estan dividits, tenen por de malalties que es puguin propagar quan les temperatures pugin. Als camps no hi ha ombres, tenen por que s’instal·lin als pobles i a les ciutats. I es generin tensions violentes, algunes persones als pobles pensen que hi pot haver una guerra civil, els probables xocs culturals i religiosos… Temen que la tensió augmenti. Els grecs han fet grans esforços per frenar el xoc dels immigrants durant els primers mesos, la situació econòmica als pobles és precària. Tenen por de quedar-se sense feina, és una qüestió complexa. El govern grec resta també a l’espera, aviat hi haurà eleccions.

Es genera una gran inquietud, la passivitat de les decisions polítiques, està impactant sobre les vides d’aquestes persones, causant molta frustració. Hi ha tensió quan les refugiades s’apropen als pobles. Un noi em diu que molts locals es pregunten per què han volgut fer tots la mateixa ruta creuant el Mediterrani, arriscant tantes vides per arribar a Grècia, en lloc d’intentar travessar Turquia per arribar a Europa a través de Bulgària. D’altres homes grecs reclamen que s’haurien d’haver quedat a lluitar per les seves ciutats. És clar que estan perdent la paciència.

Mentre estant, això és el que esta passant, milers de persones i vides estan en joc.

DSC01757

Un noi sirià que parla un anglès impecable ens fa de traductor al camp d’Eko, té 18 anys, és un noi molt ben plantat, ve de Síria de la ciutat d’Homs de la qual avui no queda res. La majoria dels seus coneguts han mort. Ell es mostra sempre molt voluntariós i somriu tota l’estona. És artista i m’ensenya les fotos que ha fet, les ha penjat a internet, es veu la ciutat d’Homs plena de runes i de fum amb un avi assegut a terra en primer pla.

Més preguntes, més respostes, totes elles insuficients quan parlem de vides d’éssers humans. Vides trencades i incertesa arreu.

Tema important:

Han arribat a l’ONG dues dones que parlen àrab, són excel·lents llevadores una escocesa i l’altra estatunidenca, les dues viuen als Emirats Àrabs. Parlaré més endavant en relació a la violència obstètrica que s’està practicant sobre les dones embarassades dels camps. Hi ha molt a dir.

Thank you

Avui ha fet un vendaval al camp, no hem pogut banyar els nadons perquè no podíem mantenir els fogons encesos del vent que feia.

DSC01669

En lloc d’això, hem obert les carpes a un espai amic dels infants. Les dones kurdes s’han emocionat molt ensenyant-nos la seva llengua i algunes cançons tradicionals.

Als camps s’hi troben moltes persones afganeses, kurdes, exiliats polítics d’Iran, i sirianes majoritàriament.

DSC01706

Per altra banda, vull compartir amb vosaltres una situació que ha tingut lloc a la nostra carpa de bany de nadons. Una mare que gairebé cada dia banya al seu nadó a la carpa, estava amb les mans a l’aigua de la banyera, mentre acariciava amb sabó al seu nadó.
Una de les cooperants de la nostra organització s’acomiadava d’ella després de molts dies de treball a la carpa. La mare ho lamentava, i amb un somriure li preguntà que on anava. Ella, americana, ha respòs que tornava als Estats Units. La mare s’ha quedat gelada. En aquell moment ens hem mirat i he vist com travessava un fotimer d’emocions en un instant de confusió. “D’Amèrica” ha dit la mare amb resignació i un cert to d’ironia. Les seves mans dins l’aigua s’han pansit, s’ha posat a plorar, amb el seu bebè mirant-la desconcertat. Em pregunto si la llengua anglesa els persegueix, la mateixa que ha provocat la seva fugida, els allarga la mà acostant-los el sabó amb el qual renten els seus nadons…

M’ha invadit una profunda tristesa, una tristesa antiga. De sentir a parlar de la guerra, de nens que passen fam.  Ser aquí és xocant cada dia.

No hem d’oblidar que les persones que hi ha als camps son persones de classe mitjana-alta, doncs els seus recursos econòmics els han permès de sortir del seus països. Les persones sense recursos continuen als països d’origen sense poder escapar de la guerra.

DSC01650
Comunicació i ajuda:

Les millors donacions són aquelles que serveixen adequadament a les necessitats reals del moment. DSC01713Actualment, els recursos són immensos, i aquesta n’és una prova clara. Malgrat que ens parlin d’escassedat.

Tot sembla indicar cap a una mateixa direcció, fins i tot aquí, en aquesta acció benèfica hem de seguir implantant, millorant i desenvolupant un nou model de vida, més sostenible, més ecològic. És per això que s’aconsella, a més d’enviar enormes combois amb materials per carretera, enviar diners sobre terreny. Amb el que costa enviar-ho, aquí cobrim tot tipus de necessitats bàsiques.

Gràcies per les vostres donacions!

Altres notícies:

– Avui, com cada dimecres hi ha hagut a Idomeni una reunió de coordinadores de les principals organitzacions actores als camps grecs. A causa del bon funcionament de la nostra ONG ens estem plantejant d’establir una nova estació com la que tenim a EKO a un altre dels camps propers. Volen que NPI dissenyi i monitoritzi l’alimentació mixta als camps (llet materna i llet de substitució).

– Avui al camp d’EKO ha nascut una nena.

– Els Pallassos Sense Fronteres han aparegut avui al camp.

Fins aviat, seguim atentes i connectades.

DSC01696

DSC01688

Primers dies al camp, el treball amb l’ONG

DSC01635  Sento no poder donar més bones notícies, acabo d’arribar, i la situació que trobo és molt complicada.
Treballo al camp d’EKO, construït entorn d’una benzinera EKO, en aquest camp hi viuen prop de 3.000 persones, al voltant de 1.200 d’elles son nens i nenes.
Aquí la situació és molt complexa, però, en altres camps propers, es tracta d’un estat d’emergència.

L’ONG en què treballo (Nurture Project International) intenta assegurar les condicions de bebès i dones embarassades. Tenim dues carpes. Una és destinada a rebre a les embarassades, donar-les’hi assessorament, cures i també tractar als bebès malaltets. De l’altra en diem Baby Hammam (banys de bebès). DSC01605

Les mares i els seus bebès prenen un gran respir de la brutícia, i gaudeixen del temps amb els seus bebès, de banyar-los i donar-los totes les cures. Malgrat la difícil situació que travessen, aquestes dones es mostren fermes i actuen amb una gran dignitat. És molt commovedor compartir aquesta tenda amb elles. Avui hem banyat a 38 bebès. Les mares surten somrient de les tendes, amb els seus bebès nets i vestits amb robes netes i dolces.

Acabo d’arribar, però com que sóc voluntària de llarga estada, m’han fet l’encarregada d’aquesta tenda. En aquests dos dies que porto aquí he hagut d’aprendre moltes coses, trobar el punt d’equilibri no és fàcil, ja que la situació és molt intensa, però de mica en mica, em vaig fent a la idea del que vol dir estar aquí.DSC01637
L’ONG fa un gran treball i la seva tasca resulta imprescindible. Imagineu que, si no hi fos, les mares haurien de rentar als seus bebès entre les cassoles negres i les robes brutes, que esperen per ser rentades a l’única font del camp. I sense la tenda de llevadores estaríem perdudes, tant que, avui em rebut notícia de la nostra companya Sabrina, llevadora irlandesa de 38 anys, que ha anat a visitar un camp proper. Aquest que no compta amb l’ajuda de cap ONG similar.  Ella m’explica que buscant dones embarassades, tot preguntant tenda per tenda, un home li ha senyalat una tenda dient: “Here!, Here!, Baby!, Baby!, No good!”.
En “picar” a la porta de la tenda i rebre com a resposta un gemec apagat ha obert el zip, i s’ha trobat una dona caragolada, embarassada, l’olor li ha indicat immediatament que estava molt greu.

“Aquesta dona va arribar embarassada al camp fa pocs dies, li van donar una tenda i des de llavors no l’han vist sortir d’allà” li ha explica un home. Ells no tenen recursos, no hi ha metges, tenen tots moltes necessitats i no hi ha gaire espai per les emergències. Ella l’ha portat immediatament a l’hospital. No creu que se’n surti.
Aquesta és la classe de situacions per les quals passen alguns dels camps. És una situació d’emergència contínua. Arran d’aquest fet d’avui, en acabar la nostra tasca, hem preparat capses de biberons amb llets de substitució per enviar a l’altre camp.

Altres notícies:

Buscant les bones notícies he trobat un noi que al camp d’EKO ha muntat una parada on ven falàfels deliciosos, els prepara a mà, inclús el pa.

Una dona mestra i el seu marit, professor de música, estan muntant una petita escola, els portem material del “warehouse” el lloc on s’apilen els centenars de capses que doneu des de les nostres terres! Hi ha voluntàries que endrecen aquesta enorme nau i totes les demés venim diàriament a recollir material.

Ara he de marxar, però escriure aviat, hi ha molt a dir…

DSC01609

Gràcies per entrar a heartinhands!

 

13000213_10209520620558992_963680339559387395_n

Hola a totes i tots!

Us escric per compartir que aquest divendres surto cap a Idomeni a cooperar al camp de refugiats. Hi seré per un període de dos mesos i estaré cooperant amb l’ONG Nurture Project International, que treballa per assistir i acompanyar els parts al camp i els processos de lactància.
És una ONG molt jove que ha nascut en aquesta situació tan trista, però val a dir, que alhora és esperançadora per què compta amb un gran equip de professionals i no professionals de tot el món, tots ells voluntaris, en la seva major part dones.

Durant la meva estada allà comptaré amb aquest blog per anar explicant el que vagi experimentant allà. Ara encara està buit, però amb el pas de les setmanes s’anirà completant.
Desitjo de tot cor fer-ho d’una manera que ajudi a, des de aquí, experimentar més humanament el que es viu als camps.

Una abraçada amics i amigues! Ens anem comunicant, www.heartinhands.org